‘Bronca’: Fins a quin punt pots caure baix?

En un vell episodi dels Simpson, en Homer es presenta a un concurs televisiu anomenat How low can you go (Fins a quin punt pots caure baix?), el contingut del qual s'ajusta a la perfecció al seu títol: els participants són sotmesos a cruels humiliacions i el guanyador serà qui millor les encaixi totes, encara que sigui, evidentment, a costa de la pèrdua absoluta de la seva dignitat humana.

A la sèrie Beef (Bronca), la dignitat és un concepte sobrevalorat i socialment inútil. Ho vam poder comprovar quan Netflix va estrenar la primera temporada fa tres anys i vam assistir a la bronca absurda entre dos coreans de Los Angeles per una plaça d'aparcament. Una cosa que començava com un incident sense importància no trigava gaire a escalar i convertir-se pràcticament en una guerra.

La misèria humana, un tema inacabable, tenia a Bronca un complet estudi de la matèria, i la tragicomèdia resultant va demostrar ser tot un descobriment.

Bronca acaba de tornar a Netflix amb una segona entrega de vuit episodis. La història és nova, però el concepte és el de sempre: fins on pots arribar en la teva misèria moral? O, dit d'una altra manera, fins a quin punt pots caure baix?

Dubtosa reputació

Aquesta vegada, el miserable conflicte es barreja amb la lluita de classes. Joshua (Oscar Isaac, esplèndid) i la seva dona, Lindsay (Carey Mulligan) estan al capdavant d'un luxós club de camp pel qual deambula feliç el seu suposat amic Troy (William Fichtner), un milionari que en realitat no és amic de ningú i va sempre a la seva (arrossega tres divorcis i ara gaudeix dels serveis d'una noia de vint anys molt ximpleta, però molt atractiva).

L'Ashley (Cailee Spaeny) i el seu xicot, l'Austin (Charles Melton), treballen al club, però consideren que no prosperen prou. Una nit els baixa Déu a veure quan sorprenen en Joshua i la Lyndsay, que basen la seva dubtosa reputació en ser una parella feliç, embolicats en una discussió brutal amb pinta que pot acabar molt malament. Ho graven tot i ho utilitzen per xantatjar els seus caps, la gestió dels quals del reputat Country Club deixa molt a desitjar i amaga algun que altre desfalç.

La maquinària de l'odi es posa en marxa i va escalant ràpidament. Sobretot, a partir que una milionària coreana, la senyora Park (Youn Yuh-Jung), compri el negoci i comenci a ficar el nas als comptes, moment en què la comèdia cruel s'instal·la definitivament en el relat i la rancúnia es juga a diverses bandes. En aquest sentit, la segona temporada de Beef eleva i amplia el to de la primera, conduint a un espectacle de la misèria humana que fa molta angúnia, per molt que riguis, i s'assembla molt a aquells espantosos accidents de carretera que no pots evitar mirar des del teu cotxe quan passes per davant.

Humor retorçat

El creador de Bronca és un coreà del sud instal·lat als Estats Units des de la infància, Lee Sung-Jin, que durant una època es feia dir Sonny Lee perquè no trobava ningú que sabés pronunciar el seu nom. L'humor d'aquest home és negre, negríssim, i recorda al de la pel·lícula Paràsits, per la qual cosa no es pot descartar que aquesta visió grotesca i desesperançada de l'activitat humana constitueixi un d'aquells trets diferencials que tant agradaven a Jordi Pujol.

Mentre rodava la meva única pel·lícula, Fes amb mi el que vulguis, el protagonista, l'Alberto Sanjuan, se'm va acostar un dia després d'una seqüència especialment desagradable i em va dir: “Cal veure el que dona de si la misèria humana”. Tenia raó: dona molt de si. Qui ho dubti no té més que empassar-se aquesta segona temporada de Beef, rodada entre Los Angeles i Seül, per comprovar-ho. No és per a tothom i pot ser que hi hagi qui se senti expulsat d'ella a causa de la cruesa del contingut, però tots aquells que tinguin un sentit de l'humor lleugerament retorçat, crec que la gaudiran tant com jo.