"Això no és un misteriós assassinat": els genis del surrealisme protagonitzen una trama d'Agatha Christie

"Bell com la trobada fortuïta d'una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula de dissecció" va escriure Lautréamont a Els cants de Maldoror, creant una poderosa imatge d'aquesta bellesa de l'insòlit que va inspirar els surrealistes. Parafrasejant Lautréamont podríem dir: “Deliciós com la trobada fortuïta entre una trama de novel·la d'Agatha Christie -amb la seva mansió a la campinya i els seus cadàvers- i un grup d'artistes del moviment surrealista en el paper de sospitosos”. Això no és una pipa va titular Magritte un dels seus quadres més famosos, jugant amb la idea que la representació d'una pipa no és una pipa i al mateix temps creant una paradoxa amb la frase negativa que acompanya la pipa o la seva representació.

Parafrasejant aquesta cèlebre sentència, els belgues Christophe Dirickx i Matthias Lebeer han creat una sèrie titulada Això no és un misteriós assassinat (This is not a Murder Mistery), que consta de sis capítols i s'estrena a Filmin el 7 d'abril. Hi té un protagonisme destacat el seu compatriota René Magritte, convidat el 1936 per una aristòcrata britànica a passar uns dies en una mansió a la campinya de West Sussex. L'acompanyen altres surrealistes -Salvador i Gala Dalí, Man Ray i Lee Miller, i Max Ernst- dels quals organitzarà en un edifici adjacent la primera exposició d'aquest moviment d'avantguarda a Anglaterra. 

La mansió que apareix a la sèrie és real, es diu West Dean House i en aquella època pertanyia a William Dodge James, l'únic fill mascle i hereu del qual era Edward James, poeta, col·leccionista i mecenes dels surrealistes, als quals va encarregar obres emblemàtiques com el Telèfon afrodisíac o Telèfon llagosta de Dalí (la gestació del qual com a icònic object surréaliste s'insinua en un capítol). James va ser retratat en dues ocasions per Magritte: a El principi del plaer i al cèlebre La reproducció prohibida (on apareix d'esquena i la seva imatge, també d'esquena, es reflecteix -o més aviat es replica- en un mirall, en una escena impossible). 

A Això no és un misteriós assassinat a Edward James se'l substitueix per una dona anomenada Lord James com a propietària de la mansió. Aquí comença la ficció, que es prolonga amb l'aparició d'un primer cadàver, al qual en seguiran diversos més. La primera víctima és una jove artista, cosina de la propietària de la casa, a qui troben morta en un llit, al costat d'un Magritte adormit. Tots dos apareixen amb els rostres coberts amb uns mocadors de seda blanca, imitant un altre famós llenç del pintor: Els amants. L'assassinat porta a la mansió a un inspector en cap d’Scotland Yard molt flegmàtic i vestit amb vestit i bombí. A la seqüència en què puja a la teulada i la seva figura es retalla contra els núvols es crea una imatge que és una clara picada d'ullet als llenços de Magritte protagonitzats per senyors amb bombí que floten al cel. Acompanya l'inspector una detectiva negra i grassoneta, que no para d'esternudar per les seves al·lèrgies i que resulta ser molt llesta. 

Els convidats surrealistes i els membres del servei passen de seguida a la condició de sospitosos. El principal és Magritte, que ha aparegut al llit al costat de la morta. Per demostrar la seva innocència desplega unes inusitades dots detectivesques i comença a recollir pistes per a la parella d'investigadors d’Scotland Yard.  No triguen a aparèixer més cadàvers. La policia prohibeix que ningú abandoni la mansió i ja tenim muntat un típic who-done-it estil Agatha Christie, en aquest cas protagonitzat per un grup d'artistes surrealistes. Als cadàvers que es van acumulant en el present se n'hi sumen diversos del passat que apareixen en successius flasbacks: el germà de la propietària de la mansió; el fill petit de la primera assassinada, ofegat en una piscina, i sobretot la mare de Magritte. 

Aquest darrer cadàver és real: la mare del pintor, amb problemes mentals, es va suïcidar llençant-se a un riu i el pare va culpar el seu fill René del que va passar, perquè li havia encarregat que la mantingués tancada amb clau a la seva habitació i ell va oblidar fer-ho. A més, segons algunes versions -encara que no tots els especialistes hi estan d'acord-, el petit Magritte va veure com treien del riu el cadàver de la mare, el rostre de la qual estava cobert per un mocador blanc que duia al coll. La imatge l'hauria obsessionat i li hauria inspirat el quadre Els amants. 

Això no és un misteriós assassinat combina amb intel·ligència els clixés de les novel·les d'Agatha Christie i el british -la mansió, la copeta d'oporto, la flegma dels detectius, la presència de bobbies uniformats vigilant la casa, els passadissos secrets…- amb picades d'ullet dels surrealistes. Hi apareixen diverses obres emblemàtiques, alguna de les quals -la planxa amb claus de Man Ray- és utilitzada com a instrument criminal. La sèrie es pren algunes llicències, però només comet un error de gruix imperdonable: és impossible que el 1936 el detectiu, en interrogar Lee Miller, es refereixi a ella com “la famosa reportera de guerra”. Llavors no era més que una model i una fotògrafa surrealista; la seva faceta de reportera bèl·lica no va començar fins que va acompanyar l'exèrcit nord-americà al desembarcament de Normandia. 

Per la resta, la semblança dels actors amb els artistes que interpreten és més que raonable. Cal esmentar el barceloní Iñaki Mur en el paper d'un histriònic i histèric Salvador Dalí, que en una escena es posa una barretina, parla un anglès macarrònic i de tant en tant deixa anar alguna frase en castellà o en català. Dirigeix la majoria d'episodis Hans Herbots, en la llarga carrera del qual destaca la magnífica sèrie La Serp (disponible a Netflix), sobre el cas real d'un serial killer que als anys setanta matava incauts hippies que viatjaven al Sud-est asiàtic a la recerca de la espiritualitat i exotisme.  

La denostada Christie continua sent una autora influent. Tot i que suposadament la novel·la negra americana -més realista, amb més càrrega social- havia d'haver acabat amb el seu regnat, els enigmes de la britànica i els seus improbables detectius (Miss Marple i Hercule Poirot, belga com Magritte) continuen sent populars. Potser la seva literatura resulti rància i excessivament lleugera per als paladars exquisits, però modes recents com l'anomenat cozy crime parteixen d'ella, a les plataformes no paren d'arribar sèries inspirades en les seves obres, Kenneth Branagh fa anys que s'entesta a ressuscitar Poirot… 

Tanmateix, les propostes més interessants nascudes de la seva literatura són aquelles que manegen els seus clixés per crear suculents pastitxos amb una volta de rosca. Ho va fer Robert Altman el 2001 amb Gosford Park, que partia d'un brillant guió de Julian Fellowes (el creador de la reeixida i una mica encarcarada Downton Abbey). Ho va fer Tom George a la deliciosa Mira com corren, amb una impagable parella d'investigadors -Sam Rockwell i Saoirse Ronan- i en què al final, com a colofó, hi apareixia la mateixa Christie com a personatge. I ho fa ara aquesta sèrie belga rodada amb la delicadesa i la impecable ambientació d'aquelles produccions d'època de la televisió britànica tipus Retorn a Brideshead. 

Això no és un misteriós assassinat és un intel·ligent divertiment que juga amb la idea d'un artista que converteix el crim en obra d'art (en la línia de L'assassinat considerat com una de les belles arts de De Quincey) o d'un criminal amb vocació estètica. I planteja també certs paral·lelismes entre la investigació detectivesca i la investigació dels artistes del surrealisme, amb la seva exploració  del món oníric i la transgressió. 

És probable que l'espectador versat en whodonits endevini la identitat de l'assassí abans del final (en què se sumen a la festa Picasso, Freud i les col·leccionistes milionàries Peggy Guggenheim i Nancy Cunard), però això no espatlla la funció. Perquè aquest enginyós artefacte televisiu és gaudible com a còctel d'Agatha Christie i surrealistes. En un panorama en què abunden les sèries cansinament repetitives, estirades fins a l'infinit i prescindibles, s'agraeix aquest simpàtic brot d'originalitat.