Estratègies del cinema: Almodóvar i Segura

Ahir, passejant, vaig sentir una parella jove que anava de la mà. Ella li deia a ell:

--Doncs si tu no vols veure Cims borrascosos, jo no aniré a veure Torrente president.

Angelics. Els vaig entendre molt bé. La noia viu en aquest imaginari romàntic tradicional; vol contemplar, des de la beneïda foscor onírica de la sala de cinema, una tràgica història d'un amor romàntic i apassionat, amb bells paisatges, homes guapos, perillosos i eròtics, i mansions antigues i espaioses de sòlida pedra, si pot ser il·luminades a la nit amb canelobres i quinquers o làmpades de gas, i paisatges en què la natura és esplèndida. Són escenaris que tradicionalment atreuen la sensibilitat femenina.

A més, ella deu intuir que el guió de la pel·lícula serà sòlid, ja que està basat en una novel·la famosa, encara que no l'hagi llegit ni probablement sàpiga que l'autora d'aquesta novel·la és Emily Bronté (1818-1848). (La pobra estava plena de talent però va morir prematurament, de tuberculosi, com diversos dels seus germans).

 Al noi, en canvi, li ve de gust anar al cinema a passar una estona divertida, veure astracanades i porqueries, sacsejar-se, emparat per l'anonimat de la sala fosca i encara que sigui virtualment, per persona interposada (Torrente), totes les obligacions de la correcció, la mesura, la civilitat, l'educació, les normes de bon comportament, la repressió de l'animalitat nuclear de l'ésser humà.

L'atreu la possibilitat de riure a cor què vols amb les animalades de Torrente, amb les ocurrències de Segura, amb els acudits que ara està mal vist explicar. Derrapar, vaja. També és legítim aquest desig llibertari que sovint s'associa a la condició masculina.

 En fi, res, una diferència de gustos arquetípica, sense més importància. Ara bé, en la frase de la noia em va semblar advertir una perillosa amenaça de fissura en la relació que sostenien aquells joves desconeguts. Vaig estar a punt d'intervenir i dir-li al xicot: “No siguis beneit, creu-me, acompanya-la a veure Cims borrascosos, encara que et faci mandra, al cap i a la fi, què et costa complaure-la? És només seure durant una hora i mitja a veure ximpleries sentimentals, cosa que, conveniràs amb mi, és un peatge petit, i li donaràs a ella un gust que després a més ella et recompensarà acompanyant-te a veure Torrente, president, cosa per a la qual amb la seva frase ja ha demostrat disponibilitat, encara que tampoc li vingui de gust. Creu-me, noi: en les relacions humanes, i també en les amoroses com la que vosaltres manteniu, és imprescindible cedir algunes vegades pel bé de l'harmonia.”

 Em vaig abstenir de dir res, perquè cal suposar que la meva opinió, que, la veritat, reconec que no m'havia estat reclamada, potser tampoc seria ben rebuda. En cas d'intervenir, encara que amb les millors intencions com s'entendrà, m'exposava a una resposta destemplada, tipus “vostè qui és i qui li ha donat vela en aquest enterrament? Fiqui's en els seus assumptes!”. I a pitjor el xicot m'hauria dit “ficat” i fins i tot “gilipolles”. I tenint en compte el meu caràcter, amb rampells colèrics, gràcies al cel no gaire freqüents, allò hauria pogut acabar com el rosari de l'aurora. Millor oblidar-se'n de l'assumpte.

Torments de la creació

Però no me'n vaig oblidar, vaig quedar pensant. I vaig quedar pensant el següent: “Per què, en aquest contenciós entre Cims borrascosos i Torrente, president, no es contempla la possibilitat de Amarga Nadal, la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar?”

És que ni la contemplen. Sembla que les penes i reflexions del cèlebre i internacionalment respectat director manxec, sobre els torments de la creació artística d'un director de cinema exitós i acomodat, a aquella parelleta li és ben igual.

Per què Segura sí (per al cinquanta per cent de la parelleta objecte del meu estudi de camp), i Almodóvar no (zero per cent)? Tots dos són pop. Tots dos són televisius i estan ben ancorats com a referències de l'imaginari col·lectiu des de fa diverses generacions. Tots dos són competents com a dispensadors d'històries ben perfilades i ben narrades per a grans públics.

Les d'Almodóvar “viatgen” bé, les de Segura no, fora no les entenen gaire, però aquí arrasen.

Jo no ho sé, doncs (per motius de gust personal que no venen al cas) fa molts anys que no veig les pel·lícules d'Almodóvar, però potser s'ha intel·lectualitzat i això l'allunya dels públics massius (concretament, de la parella de nuvis esmentada), encara que per descomptat no pot queixar-se de manca d'èxit. Potser els seus discursos ideològics retrauran la simpatia i predisposició a veure la seva obra en la meitat de la població. Potser a una societat sotmesa a pressions i problemes acuciants el tema d'Amarga Nadal li soni a coquetaria de triomfadors llunyans.

Potser el món s'assembla més a una pel·lícula de Torrente que a una d'Almodóvar. I si del que es tracta és d'evadir-se d'aquest món per una estona, potser millor Cims borrascosos.    

Pel·lícula que, per cert, i sense pretendre amb això desqualificar-les, ni molt menys (doncs per a gustos, colors), reconec que ni l'he vista ni em proposo veure-la, com tampoc les altres dos.