'Pillion': un conte de motoristes, sadomasoquisme i amor

Què és el sadomasoquisme? Una fantasia, un joc eròtic, un joc de rol, una perversió, una patologia? Si fem cas del fenomen literari, cinematogràfic i sobretot sociològic de Cincuenta sombras de Grey, seria una ensoñació ximpleta de dominació, amb un príncep blau dolentot i unes plantofades de propina. Si fem cas de La pianista, la novel·la d'Elfriede Jelinek i la pel·lícula de Michael Haneke, estarem davant de una patologia psiquiàtrica autodestructiva. Pillion, dirigida pel debutant Harry Lighton, se situa en un punt intermedi i com a mínim aconsegueix sortir airosa del repte de representar la relació entre un motorista dominant i un noi submís sense espantar el públic ni caure en el ridícul. 

Es basa en una novel·la breu –Box Hill– d'Adam Mars-Jones. L'única publicada a Espanya d'aquest autor, de gran ambició literària i elevat prestigi a Anglaterra. Aquí va aparèixer, de manera desconcertant, en una editorial tan poc literària com Temas de Hoy, potser perquè li van veure un suposat potencial de vendes pel morbós de la seva temàtica (a Anglaterra la majoria dels llibres de Mars-Jones estan publicats a la molt literària Faber&Faber). Aquest escriptor, per cert, és també crític cinematogràfic i els seus articles -tampoc traduïts- estan reunits en el molt recomanable volum Second Sight, al qual s'afegeix un altre llibre, Noriko Smiling, un llarg assaig sobre Primavera tardana d'Ozu. 

Pillion, títol que es manté a l'estrena a Espanya, és un terme d'argot que fa referència a la persona que va com a paquet en una moto. La pel·lícula presenta canvis significatius respecte a la novel·la que adapta. D'entrada, el llibre està ambientat el 1975, mentre que el llargmetratge opta per traslladar l'acció a l'actualitat. La primera trobada entre Ray, el motorista, i Colin, el jove desorientat que queda obnubilat per ell -i és el narrador en primera persona-, es produeix a la Box Hill del títol, un turó que és lloc de trobada de motoristes i gais que s'amaguen entre els arbres per mantenir relacions sexuals. En canvi, a la pantalla s'opta per un anodí pub de províncies, on Colin actua com a membre d'un quartet vocal -el que a Anglaterra anomenen un barber shop quartet-, vestit d'una manera una mica ridícula, amb una jaqueta de ratlles multicolors i un barret pla de palla. 

Un altre canvi significatiu és el major paper que es dona a la pel·lícula als comprensius progenitors de Colin -la mare malalta de càncer i el pare un tipus tirant a panoli-, que apareixen a la novel·la, però amb un paper molt més secundari. I sobretot canvia el to. Davant la dificultat de presentar a la pantalla la relació de dominació i submissió -que té un component sexual, però s'estén a la quotidianitat en què un fa de servent de l'altre vint-i-quatre hores al dia-, el director opta per un registre distès, a estones proper a la comèdia romàntica estrafolària. Alexander Skarsgård -l'actor que interpreta Ray, el motorista dominant- va tirar d'enginy en la presentació del llargmetratge en descriure'l com una DomCom (una comèdia de dominació), en referència al terme RomCom, que fan servir els anglosaxons per referir-se a les comèdies romàntiques. 

Un dels majors esforços de la pel·lícula és no quedar-se en un producte kinky només apte per a iniciats i resultar digerible per al públic normie, és a dir per al comú dels mortals no iniciats en aquest tipus de perversions. Per això és crucial l'elecció dels actors. Skarsgård aconsegueix insuflar humanitat -i magnetisme- a un dominant taciturn i sever que, entre altres coses, obliga el seu dominat a dormir a terra, als peus del seu llit. Aconsegueix, de manera gairebé miraculosa, que el personatge no resulti simplement un tipus pertorbat i repulsiu.

Exuda misteri, perquè no en sabem res, ni tan sols en què treballa, molt menys algun detall del seu passat que pugui explicar les seves inclinacions. Aquesta aura enigmàtica prové de la narració en primera persona del submís a la novel·la, que converteix l'objecte de la seva devoció en un ésser idealitzat. A la pantalla, Colin, el submís, l'interpreta Harry Melling, una altra elecció brillant, pel seu rostre peculiar i la seva extraordinària capacitat actoral per fer creïble la predisposició a l'adoració que té el personatge. Amb tot, la pel·lícula no fa trampes sobre la realitat d'aquesta relació i hi ha tres o quatre escenes molt explícites que poden provocar un patatús a espectadors impressionables. 

Hi ha a Pillion un esforç per normalitzar -fer digerible, comprensible, amable- un tipus de vincle que trenca completament amb el funcionament de les relacions de parella que alguns anomenaran tradicionals. Vivim temps de tolerància -almenys a Occident-, regits per la celebració una mica beneita de qualsevol conducta sexual que qüestioni la suposadament temible heteronormativitat (com a mostra, el llibre de Luisgé Martín ¿Soy yo normal?, publicat per Anagrama, que és una mena de catàleg celebratiu de perversions, algunes tan extravagants i inaudites que confesso que ni tan sols n'havia sentit a parlar. Sí, coses molt més rares que això dels therians). 

Ray i Colin formen part de una petita tribu de motoristes formada per dominants i submisos, que se'n van de pícnic com qualsevol família de diumenge i després donen curs a les seves fantasies i rituals. Quan aquestes fantasies es confronten amb la realitat, xoquen de manera inevitable amb ella. Això passa, per exemple, en el dinar familiar que Colin s'entesta a organitzar amb els seus pares, als quals vol presentar el seu peculiar xicot. És una escena magnífica, en què acaben esclatant totes les tensions, perquè xoquen dos mons que és impossible que coexisteixin de manera pacífica, per molta bona voluntat que s'hi vulgui posar. 

Són els sentiments precisament els que acabaran posant en qüestió i destruint la peculiar relació dels dos protagonistes. Perquè el que de veritat desitja Colin, més enllà de les seves fantasies de submissió, és amor, estima, afecte, complicitat. I quan Ray comet l'error de concedir-li aquest desig, a manera de dia lliure, i anul·la de manera temporal les rígides normes que pautaven la seva relació de dominació i submissió, l'encanteri que sosté les retorçades fantasies s'esfondra. I Ray pateix el vertigen d'alguna cosa temible -l'amor-, que no és capaç d'assumir. L'escena en què això succeeix és portentosa en la seva simplicitat: n'hi ha prou amb un simple gest de Skarsgård per entendre tot el que passa pel cap del personatge. 

No sé si aquesta és la intenció del director -l'epíleg sembla indicar que no-, però la veritable subversió que acaba plantejant la pel·lícula no és la de presentar una relació sadomasoquista com una cosa digerible i no tòxica, sinó la de mostrar que és l'emergència dels sentiments, l'anhel d'amor, el desig de mantenir una relació afectiva enriquidora i emocionalment adulta, el que es converteix en una força transformadora -a la seva manera transgressora-, capaç de trencar l'encanteri de la fantasia perversa.