El 19 de desembre de 1974 l’escriptora Linda Rosenkrantz es va presentar a l’apartament novaiorquès del seu amic el fotògraf Peter Hujar amb una gravadora i li va demanar que expliqués amb detall què havia fet al llarg del dia anterior. La trobada formava part del projecte d’un llibre que reuniria una successió de testimonis d’artistes parlant de la seva quotidianitat. L’autora va abandonar la idea poc després i aquella gravació va caure en l’oblit. El 2019 es va trobar una transcripció a la Morgan Library, on estan dipositats els arxius del fotògraf. La conversa es va editar en forma de llibre i ara Ira Sachs (Memphis, 1965) l’ha convertida en una pel·lícula: Un dia amb Peter Hujar, que s’estrena aquest divendres a Filmin.
Dura 76 minuts, compta amb només dos actors -Ben Whishaw (en el paper de Hujar) i Rebecca Hall (en el paper de Rosenkrantz)- i un únic escenari, l’apartament del primer a l’Upper East Side, amb vistes al riu. La pel·lícula es limita a posar en escena la conversa, o més aviat monòleg de Hujar amb algunes preguntes de la seva interlocutora. Mai mostra a mode de flashback res del que s’explica. És un experiment radical, centrat en el quotidià, l’anodí i fins i tot el banal. I és també una càpsula del temps. Depèn de la mirada que hi apliqui l’espectador, pot fascinar o provocar sopor. Però la proposta d’Ira Sachs és més complexa, suggerent i plena de capes del que sembla a simple vista.
‘Un dia amb Peter Hujar’
Per a qui no el conegui, Peter Hujar (1934-1987) va ser un fotògraf nord-americà que va arribar a Nova York d’adolescent amb la seva mare i el seu padrastre. Va treballar per a diverses publicacions i va realitzar nus explícits homoeròtics que no deixaven res a la imaginació, en la línia dels de Mapplethorpe, el seu molt més cèlebre coetani. També va retratar l’elit intel·lectual -figures com Susan Sontag, Fran Lebowitz i William Burroughs- i es va codejar amb personatges de la Factory warholiana. La seva imatge més icònica -entre altres coses perquè es va utilitzar a la portada del disc I Am a Bird Now d’Antony and the Johnsons- és Candy Darling en el seu llit de mort, retrat d’una de les superstars transsexuals de Warhol.
La imatge, una poderosa i transgressora celebració de la fugacitat de la vida, la mostra maquillada, en posat de diva glamurosa i envoltada de flors, al llit de l’hospital on va morir el 1974, amb només 29 anys, d’un limfoma. A la dècada següent morirà el mateix Hujar, també jove, als 53 anys, víctima de la sida. Complint la seva voluntat, el seu cadàver va ser objecte d’una sessió fotogràfica duta a terme per la seva parella, l’artista David Wojnarowicz, que també va morir de sida uns anys després.
‘Un dia amb Peter Hujar’
De totes aquestes dades no se’n fa cap menció a la pel·lícula, però és rellevant tenir-les en compte, perquè el llargmetratge és, entre altres coses, una mena de memento mori que celebra el simple fet d’estar viu. D’entrada, Un dia amb Peter Hujar pot llegir-se com una evocació tafanera de l’escena cultural del Nova York dels anys setanta. En el llarg monòleg del protagonista van apareixent uns quants noms de personatges amb qui es va relacionar i a qui va fotografiar; Sontag, Lebowitz, Bob Wilson, el pintor Ed Baynard i altres figures menys conegudes.
A més, la part central del dia narrat la va ocupar una sessió fotogràfica per a The New York Times amb Allen Ginsberg, a qui va anar a retratar a casa seva al Lower East Side, a uns quants carrers de la seva. Allà, explica Hujar, es va topar amb Peter Orlovsky molt envellit i amb una noia. Ginsberg, que va passar de meditar a parlar de penis, es va mostrar altívol i desconfiat, i el fotògraf es va sentir menyspreat pel divo de la bohèmia, la confiança del qual va acabar guanyant quan li va explicar que havia fotografiat Burroughs.
‘Un dia amb Peter Hujar’
El retrat de la sessió amb Ginsberg és el tram més desenvolupat i detallat del discurs de Hujar i es podria pensar llavors que aquesta pel·lícula és sobretot el de document testimonial d’un món cultural ja desaparegut. Sens dubte aquests xafardeigs tenen la seva gràcia per a qualsevol fascinat pel Nova York dels setanta, però el veritable valor del llargmetratge és en un altre lloc. En la mera evocació del quotidià, en la força que adquireix l’anècdota més nimia. Hujar explica què va menjar, quant li va costar, que un amic va venir a dutxar-se a casa seva, que una editora francesa d’Elle el va trucar des de l’Hotel Chelsea per venir a buscar-li unes fotos de Lauren Hutton, que va baixar a comprar menjar xinès, que va fer una migdiada, que es va passar hores revelant fotos al laboratori…
I de tant en tant, entre aquestes accions quotidianes, sorgeix, a través de l’ull perspicaç fotogràfic del narrador, una llambregada d’alguna cosa semblant a la poesia de la realitat: la trobada mentre va camí de casa de Ginsberg amb un porto-riqueny amenaçador que surt d’una casa amb la cara tacada de pintura; la contemplació d’un tipus que al take-away xinès fa dibuixets en un paper mentre espera, les converses de les prostitutes que fan el carrer sota la seva finestra i no el deixen dormir…
‘Un dia amb Peter Hujar’
La pel·lícula explicita la distància entre el viscut i el narrat, entre la veritat d’una fotografia i la ficció d’una narració evocadora. S’hi deixen veure en el discurs del narrador lapsus o contradiccions que la seva interlocutora li assenyala. Ira Sachs converteix el seu llargmetratge en una mise en abyme, en què el viscut és narrat i alhora escenificat per uns actors. El cineasta recalca l’artifici i trenca en diversos moments la quarta paret. Un dia amb Peter Hujar arrenca amb una claqueta que dóna inici al rodatge d’una escena i enmig d’una altra veiem en un pla part de l’equip de filmació. Els actors canvien abruptament d’escenari -la sala, la cuina, el dormitori, la terrassa, el terrat- i fins i tot hi ha salts de racord perquè de sobte porten un jersei d’un color diferent. A més, Sachs no ha rodat en digital, sinó amb cel·luloide i en diversos moments fa tangible l’entitat física del material: els fotogrames en blanc del final d’un rotlle, salts o defectes en la imatge, talls de so, textures…
Com a part d’aquesta artificiositat, s’hi sumen diversos interludis en què la càmera filma els actors posant i sentim fragments del Rèquiem de Mozart. Aquest recurs musical pot resultar d’entrada xocant i semblar pretensiós. No obstant això, no és casual l’elecció precisament del Rèquiem, perquè recordem que la pel·lícula és un memento mori. Hi ha un moment, ja de nit, en què els dos protagonistes, a la llum de les espelmes, parlen del pas del temps i de com comencen a sentir als seus cossos els primers símptomes de l’edat, que mai van creure que arribarien.
‘Un dia amb Peter Hujar’
Aquesta exploració del quotidià i anodí l’han duta a terme escriptors com Joe Brainard -I Remember- i Georges Perec, en tants llibres en què es va obstinar a aixecar acta de llocs, records infantils, somnis… en el seu afany de forjar documents contra l’oblit. La mateixa Linda Rosenkrantz treballava també en aquesta línia. El 1968 va publicar la novel·la La xerrada -que va rescatar fa una dècada Anagrama-, en què tres amics de l’autora mantenien una llarga conversa en una platja sobre temes diversos, com el sexe, les drogues, la fi de la joventut, les preferències literàries i musicals... La novel·la està construïda sintetitzant hores de gravacions de converses reals, transcrites tal qual per mantenir la frescor de l’oralitat.
En l’àmbit cinematogràfic va fer una cosa similar el director underground Jonas Mekas amb els seus diaris filmats, que van donar obres extraordinàries com En el camí, de tant en tant, vaig albirar breus moments de bellesa. I en fotografia l’italià Luigi Ghirri ha explorat aquests territoris amb els seus catàlegs d’escenaris insignificants com pobles turístics fora de temporada. Hi ha en la llarga conversa d’Un dia amb Peter Hujar una mica d’aquell altre experiment magistral que va ser El meu sopar amb l’André de Louis Malle, en què André Gregory i Wallace Shawn conversaven sobre el diví i l’humà, sobre tot i sobre res en un restaurant.
‘Un dia amb Peter Hujar’
Ira Sachs, cineasta gai i indie que s’ha apropat en ocasions al mainstream -ha rodat amb Pierce Brosnan i Isabelle Huppert- ha desenvolupat la seva carrera entre els Estats Units i Europa. Entre els seus títols destaquen L’amor és estrany -en què dos actors extraordinaris, John Lightwood i Alfred Molina, interpretaven una parella d’homosexuals madurs- i Estiu a Brooklyn, petita i preciosa història de l’amistat de dos nois, posada a prova per un conflicte econòmic entre els seus progenitors. Tot i que sens dubte la seva obra més ambiciosa és Passages, rodada a París i que posa en escena un triangle amorós entre una parella gai i una noia.
En aquella pel·lícula va treballar per primer cop amb Ben Whishaw, que repeteix a Un dia amb Peter Hujar, la seva proposta més agosarada. La seva premissa recorda la d’un poema de Joseph Brodsky, Nit d’hivern a Ialta. Hi descriu una escena anodina en un bar anodí en un mes de gener a Crimea: neva, gairebé no hi ha gent al carrer i els restaurants estan buits. No hi ha res d’inoblidable, sublim o transcendental en aquella quotidianitat. I tanmateix, el poeta tanca amb aquests versos: “Atura’t instant! No ets meravellós/sinó irrepetible”.