"Mai confiïs en un escriptor perquè documenti un moviment". Al pròleg que va escriure el 2003 per a Rave Culture and Religion, editat per Graham St John, Douglas Rushkoff va confessar el seu fracàs com a observador neutral-periodístic d’una rave i el seu canvi cap a un participant total, immers en l’escena per poder narrar el que succeïa en aquestes festes.
Tot i no esmentar explícitament el so, Rushkoff parlava d’una experiència fractal, grupal i espiritual, però principalment corporal: "al cap i a la fi, una rave no succeeix a l’espai, sinó en el temps, estenent-se bé cap al passat i cap al futur. Sabíem aleshores que parlàvem als altres a través dels nostres moviments".
La corporalitat grupal que caracteritza aquestes festes està fortament vinculada al so de les mateixes. Les estructures repetitives, el volum elevat o l’ús de les freqüències greus són rituals sensorials dins d’una lògica pròpia, individual i/o col·lectiva, però sempre amb correspondència imaginària, preguntant-nos com sonen aleshores els espais que habiten. Deixant de banda els llocs pròpiament específics de la cultura rave, plens de gent, com sonarien espais aparentment estàtics, on el centre no és el moviment, sinó la quietud? És possible moure aquests punts geogràfics?
Imatge de la pel·lícula 'Sirât'
En aquest sentit, la proposta d’Oliver Laxe (París, 1982) amb Sirât, nominada a onze Goya i dos Oscars, intenta resoldre aquesta tensió espai-moviment-so que es manté en suspens durant tot el llargmetratge. La història de pare i fill que busquen una filla i germana perduda en una rave (“cap al sud, prop de Mauritània”, elecció plena de polèmica) i les seves posteriors peripècies queden totalment relegades al mateix desert com a ens sonor protagonista. Són ells -actors, director, espectadors- els qui es serveixen d’aquest concepte “desèrtic” per adaptar-lo als seus interessos i deixar de banda l’espai geogràfic per prioritzar l’espai sonor.
Simbolisme espiritual
No són excepcionals les raves situades en entorns àrids. Tot i que el terme rave ja va aparèixer als anys 50-60 per designar les festes britàniques en espais no convencionals (warehouse parties) i amb caràcter clandestí, les primeres raves desèrtiques van sorgir als anys 90 a Califòrnia, amb el col·lectiu Moontribe inserint música influenciada pel house i el techno de Chicago, i el grup Burning Man a Nevada, que integrava cotxes amb DJs punxant en un ambient autosuficient i pràcticament ritual.
Més enllà de voler aïllar-se de les ciutats, aquestes raves inserides en contextos de conflicte (vegeu el festival de música de Re’im, assaltat el 7 d’octubre de 2023) van aparèixer per una combinació d’aïllament geogràfic, simbolisme espiritual i resistència cultural. Popularitzades a partir de 2010 a internet, oferien espais remots, lluny de controls policials.
En el cas de Sirât, a més, per als joves turistes de Rabat, Casablanca o Nouakchott, és una manera d’acostar-se a l’espiritualitat del Sàhara ancestral. Realment, la imatge rave que ens dóna Laxe és marginal, limitada a esdeveniments transfronterers o turístics, anteposant la idea del desert al lloc on ha estat gravada.
Sistema nerviós
Aquests esdeveniments buscaven traslladar la lògica rave britànica, on la clandestinitat i la col·lectivitat eren primordials, a paisatges oberts i lliures d’estructura. La clandestinitat estava a l’ordre del dia. Evans, recolzant-se en Jacques Attali, assenyala que la música rave s’organitza més entorn de l’espai que del temps lineal, és a dir, en lloc de relatar alguna cosa, construeix un entorn sonor en què l’oient-espectador-personatge es mou.
L’elecció del desert com a protagonista de la pel·lícula resideix en la seva espacialitat sonora, i és aquí on la banda sonora brilla per la seva capacitat narrativa: el desert supera qualsevol personatge, qualsevol trama i qualsevol història, perquè el desert, entès com a so i espai, és el que ens explica i ens acompanya.
El compositor de la banda sonora, Kangding Ray, de nom real David Letellier (França, 1978), pretenia que es veiés el so i s’escoltés la imatge, creant així una experiència estàtica i en moviment alhora. Guardonat en la passada edició de Cannes per la Millor Música Original i el Premi del Jurat, el seu treball en el film és alhora notable i invisible, permanent i incert. És el sistema nerviós de tot el que veiem i ens educa en l’escolta que exercim per tractar d’entendre què està passant.
El cineasta Oliver Laxe
La fusió entre techno industrial i textures ambient genera un mateix so, sense talls bruscos i amb una progressió natural que imita l’espai al qual s’adapta. Més que il·lustrar, el so profana el seu voltant, permet que el desert sigui el centre i deixa a l’espectador mirar cap endins, buscar respostes sense èxit i romandre expectant al que succeeix a la imatge.
Vivència gairebé física
Com si fos un fantasma sonor, la música està latent, silenciosament submergida sota la narrativa, però amb un moviment constant que finalment surt a la superfície durant la darrera seqüència, aterridora per a l’espectador, però deliciosa per a les orelles.
Per aquells amants del techno i de la cultura rave, és el mateix so el que ajuda a introduir-se en la història, amb un inici enèrgic que pot evocar festes passades. I, tanmateix, en el desenvolupament narratiu d’aquest thriller, les capes no paren de sorgir: només produeixen més sorpreses i sospirs que col·lapsen en aquell final gairebé ritual que esgarrifa i sacseja. Més que una experiència cinematogràfica convencional, es tracta d’una vivència gairebé física.
Imatge de 'Sirat'
Nominada a Millor So als premis Oscars pel seu innovador disseny sonor -fent història amb tres dones al capdavant-, la pel·lícula pràcticament barreja música i so i fa incerta la seva separació. La cultura que aquesta música crea també exerceix de narració: persones que, per escapar de la seva vida actual (o reinventar-se en una de nova), usen la rave com a forma individual de connexió espiritual.
No només és rerefons, acompanyament o escriptura sonora, sinó una forma cultural de descriure la pel·lícula: per damunt de tot, hi ha la supervivència de la comunitat en què un decideix inscriure’s, sigui per elecció pròpia o perquè no té cap altra opció.
Tanmateix, com sona realment aquest espai geogràfic? Tradicionalment són la musique mauritanienne, interpretada per la casta dels iggawin i profundament arrelada a la cultura àrab-berber, i la música nòmada del Sàhara occidental, territori ocupat pel Marroc des de 1975 amb fortes tensions i èxodes massius.
Habitar espais narratius
Res d’això apareix a la pel·lícula, ja que es tracta d’una apropiació de l’espai -com a escenari- per imposar una sonoritat específica i forana. Més enllà de l’ús de la cultura rave, fins a quin punt no hi ha una colonització occidental del desert com a espai sonor?
La intersecció de la sonoritat del desert amb la cultura imposada no és més que una manera de sobreposar el so repetitiu del techno al silenci imaginari i colpidor del desert. Laxe i Kangding Ray documenten aquest moviment sonor des d’una mirada que retalla, estilitza i abstrau l’experiència rave al Sàhara, transformant-la en un paisatge desèrtic més proper a la metàfora que a la crònica.
Alhora, es dota d’una extraordinària narració al so. Potser no es tracta de documentar el moviment ni el so, sinó de ser conscients de com habitar aquests espais narratius, culturals i sonors.