Els aficionats al cinema de terror solem sentir-nos maltractats per la indústria, que insisteix a oferir-nos històries més vistes que el còmic, plenes d'ensurts que no espanten i de trames que resultarien avorrides fins i tot per a una atracció de fira com el Tren de la Bruixa.
Perdem el temps veient coses que no van enlloc i preguntant-nos què se n'ha fet de l'enginy necessari per fabricar una bona pel·lícula de por. Per això, quan veiem, gairebé per casualitat, alguna cosa com The rule of Jenny Pen (La llei de Jenny Pen, 2024), en una plataforma de streaming (Movistar en aquest cas), ens sentim reivindicats.
Imatge de 'La llei de Jenny Pen'
Stephen King la va celebrar com la seva pel·lícula de terror preferida de l'any, tot i no tractar-se d'una cinta tradicional de por: aquí no hi ha trucs ni ensurts ni paranys, només un horror psicològic dels més contundents.
Dirigida pel neozelandès James Ashcroft, un mestís d'anglès i maorí nascut el 1978 (que també fa d'actor), La llei de Jenny Pen està basada en un conte de l'escriptor local Owen Marshall (de qui Ashcroft ja va adaptar un altre relat en el seu primer llargmetratge, Coming home from the dark, 2021) i està ambientada en una residència de la tercera edat en què un intern psicòtic (Alan Lightow, brillant en la seva encarnació del mal) té aterrit un jutge que acaba de patir un ictus (Geoffrey Rush) per motius que només ell coneix.
Mal cos
Cada nit, es planta a la seva habitació i, aprofitant-se de la seva vulnerabilitat i manca de mobilitat, li frega per la cara una nino calb que té inserit al braç, com a titella de porra, i dient-li que ella, Jenny Pen, és qui mana allà.
La història hauria funcionat també en un internat infantil, ja que el personatge sinistre de Lithgow és el pinxo escolar definitiu i gaudeix implantant el seu règim de terror. El personal del centre li permet tot, potser perquè va ser un empleat del mateix abans de marxar.
Imatge de promoció de 'La llei de Jenny Pen'
El tipus sempre ha estat un don ningú, un fracassat, un loser, i només ara, amb la seva nino diabòlica, pot fer-se la il·lusió que existeix i és rellevant, gràcies al bullying que practica amb els seus companys de tancament en general i el jutge en particular.
Si La llei de Jenny Pen impressiona, espanta i et deixa amb un mal cos terrible és perquè el seu terror és quotidià i et pot portar molt mals records si algú et feia la vida impossible a l'escola.
Terror subtil
Com el pinxo infantil, l'home de la nino practica el mal perquè sí, sense que hagis fet res per provocar-lo. Encara que el jutge ho fes sense adonar-se'n, només per existir, quan va coincidir de jove amb el seu torturador en un sopar d'homenatge a la seva persona i la seva carrera. L'home de la nino no era un comensal més, només un empleat de la neteja encarregat d'escombrar el local. Veient el jutge a l'estrada, va reflexionar sobre la seva petitesa i mai va pensar que tindria l'oportunitat de venjar-se d'un triomfador. Quan el va veure aparèixer per la residència, va arribar a la conclusió que li havia arribat l'hora de la venjança.
Per no incórrer en l'spoiler, no els explicaré com acaba aquest duel a mort entre el jutge i el seu torturador, encara que ja poden imaginar que no precisament bé. Lithgow i Rush es van endur, ex aequo, el premi al millor actor al festival de Sitges de fa dos anys.
James Ashcroft va rodar l'any passat una pel·lícula (pendent d'estrena) amb Robert De Niro, The whisper man, el que ens indica que progressa adequadament. És el seu un terror molt subtil i molt quotidià, sense crits ni fantasmes, però el seu domini de l'horror psicològic el fa una rara avis en un gènere cada dia més dedicat a les seqüeles i els ensurts del Tren de la Bruixa.
El més probable és que La llei de Jenny Pen passi desapercebuda entre l'allau de pel·lícules de les plataformes, però que no es digui que no he fet el possible per evitar-ho.