Jenny Holzer va tenir una intervenció afortunada a Times Square, de Nova York, amb el seu missatge lluminós que deia “Protect me from what I want” (protegeix-me del que desitjo). A partir d’aquí se li van encarregar molts missatges en diferents ciutats i contextos, i no sempre en va sortir ben parada de l’intent, perquè alguns eren banals, d’altres interpel·laven l’espectador sense aconseguir interessar-lo.
Cal ser molt genial, un veritable mag de les paraules, perquè una sentència breu aguanti un format colossal. Exemple clar d’això eren els versos que l’ajuntament de Madrid, en temps de Manuela Carmena, pintava a l’asfalt, al peu de la vorera, davant dels passos de vianants: un estava parat allà, esperant que el semàfor canviés de vermell a verd, baixava la mirada a terra i llegia una immensa ximpleria, sovint pretesament revolucionària o alliberadora, escrita per un poetastra esquerranós, i se sentia alliçonat per un cretí.
No fa tant, va ser el 2020, que l’artista Yoko Ono va aconseguir treure’m de polleguera amb els seus dos grans cartells a banda i banda de la porta del Metropolitan Museum of Art (MET) de Nova York, amb motiu del 150è aniversari de la institució; al de l’esquerra deia: “DREAM”, i al de la dreta: “TOGETHER”, és a dir: “Somiem junts”.
Missatge benintencionat, poc després de la plaga de la Covid, que pretenia animar la gent a pensar que la malaltia ens havia aïllat però que sempre de tots els atzucacs la humanitat n’ha sortit sumant forces. Però mira —m’hauria agradat dir-li a la vídua de John Lennon—, això em sembla una cursileria, el somni no necessita invitacions, i a més és l’últim espai de privacitat que ens queda, i sens dubte jo, en els meus, en els meus somnis, no et vull a tu.”
El lloc per al controvertit
No ens enganyem: el lloc ideal per a les sentències i els versos i els aforismes amb substància o que conviden a la meditació, per més que tinguin un origen o una vocació artística, és entre les dues tapes d’un llibre. Voler portar-los a l’espai públic és summament perillós. Encara que de vegades s’aconsegueix, i no em costa reconèixer que amb aquell inspirador “Protegeix-me dels meus desitjos” Jenny Holzer ja ha passat a la història de l’art del segle XX.
En aquesta història també hi figura amb lletres d’or, com les que sol fer servir per a les seves frases, sentències, provocacions i aforismes, daurat sobre blanc, l’artista Dora García (Valladolid, 1965), resident des de fa anys a Barcelona. Algunes de les seves instal·lacions i vídeos que vaig veure, per exemple, al Reina Sofia, em van impressionar molt, uns per la seva penetració, d’altres per la seva delicadesa o la seva ironia. Però amb el que està fent ara a Barcelona no puc estar-hi d’acord.
A la façana de la Tàpies, on crec que hi ha un homenatge a les transexuals assassinades, un gran rètol seu resa: “Ressuscita’m”. La paraula, per descomptat, m’interpel·la, però cal dir que el que demana és, donada la meva naturalesa contingent, impossible, i una reclamació insensata? O ho està demanant a Déu? En tal cas, potser seria millor resar en alguna església.
Què cal sentenciar?
Als pirulins del carrer Aragó hi ha cartells que diuen: “En aquesta nit en aquest món Walter Benjamin ha mort”. Però a què ve aquesta sentència? Walter Benjamin va morir fa noranta anys, com gairebé tots els seus contemporanis; qui sí que han mort aquesta nit, en aquest món, són molts soldats russos i civils ucraïnesos, i alguns palestins de Gaza, i han mort de fam molts africans. Etcètera. El tema és molt seriós.
Més xocant em sembla que al foyer del Liceu —institució vuitcentista, dedicada a l’art de l’òpera, és a dir, conservadora per definició— una pancarta postuli: “Només hi ha resurrecció en la revolució”.
Es referirà a la revolució francesa, que va causar guerres i morts fins a amarar de sang el sòl francès, inclosos els milions que va provocar la seva lògica desembocadura, la dictadura de Napoleó Bonaparte?
O estem parlant de la revolució russa, una catàstrofe que va causar milions de morts i una opressió interminable?
És la revolució xinesa de Mao, o la cambodjana dels khmers rojos, o la revolució cubana, o la sandinista, la que porta en si la llavor de la resurrecció? Totes les revolucions tenen l’efecte desagradable de produir moltes morts, i no se’n coneix cap que hagi ressuscitat ni una sola persona.
No, no anem bé per aquí.