En defensa del museu tradicional (I)

El museu porta dècades qüestionat sota l'acusació que no sap ser “neutral”, sinó que legitima un discurs dominant que s'ha construït sempre des de dalt al llarg de la història. L'alternativa proposada consisteix, amb totes les seves variants, a trencar amb la lògica institucional i comercial perquè artistes i no artistes aportin junts un nou contingut més democràtic. La seva implantació avança a pas sospitosament lent malgrat haver triomfat fa temps a l'acadèmia i als despatxos.

Però sobretot, produeix massa sovint, quan s'actua en el seu nom, resultats llunyans als pretesos: el museu que fuig del museu parla massa de si mateix, és dòcil amb gairebé qualsevol poder i no acaba d'atreure el públic. És a dir, serveix tan poc a la comunitat artística com a la societat a la qual dóna l'esquena i que li paga amb la mateixa indiferència. Les causes, probablement, cal buscar-les a l'origen.

La idea del “altre museu possible”, que sembla molt nova, va néixer en realitat amb el mateix museu modern, encara que no immediatament. No amb la Il·lustració, sinó amb el Romanticisme. El procés és el següent. El nucli de moltes col·leccions actuals va ser amassat pels prínceps, a partir del Renaixement, amb l'únic criteri del seu gust personal. No reunien només obres d'art, hi havia fòssils, animals dissecats, peces exòtiques, antiguitats, i qualsevol objecte que permetés meravellar-se amb la varietat i raresa del món.

L'art, un bé comú

La premissa dels il·lustrats, que van anar obrint algunes d'aquestes col·leccions al públic, semblava molt més avorrida: les meravelles podien ser ordenades i classificades. Tanmateix, el seu model presenta unes quantes virtuts que encara avui resulta difícil substituir com a centre del museu: sostreu l'art al privilegi de les elits privades i permet que s'estudiï, conservi i difongui com un bé comú, que a més ajuda a desxifrar la raresa del món. O a intentar-ho.

Per a una part del Romanticisme, però, els seus contemporanis no estaven fent una bona feina. Ho explica molt bé Peter Howarth, expert en la literatura de les avantguardes, que coneix com ningú la gènesi de la cultura contemporània. Friedrich Schiller, ens diu el professor a Modern Poetry (Cambridge University Press, 2011), va ser el primer a expressar la urgència que les arts creessin una experiència unitària en el compartimentat món modern.

L'especialització il·lustrada i la societat industrial estaven separant aspectes indivisibles de l'existència. “Estat i Església, lleis i costums”, escriu el poeta alemany, “es trobaven ara escindits per força: el gaudi es va separar de la feina, els mitjans del fi, l'esforç de la recompensa. Eternament encadenat a un petit fragment del Tot, l'home no arriba a ser més que un fragment...”. Només les arts s'interessen pel Tot, sense limitar les nostres aptituds a una sola cosa, i per això la seva pràctica promou una societat on tampoc es consentin les barreres entre individus.

Al concepte de reconciliar l'individual amb el social atribueix Howarth, a través de les seves adaptacions per Coleridge i Arnold a Gran Bretanya, Emerson als Estats Units i Flaubert a França, l'impuls al desenvolupament dels museus públics i al finançament estatal de les arts al segle dinou. Des de llavors, podríem afegir, dins del museu tradicional hi batega també aquella altra aspiració de retornar al món el seu equilibri, mai complet perquè cal renovar-lo tot el temps amb la pròpia experiència. Un principi actiu en la cultura des de Schiller fins a l'era contemporània.

La importància del Tot

La poesia de Mallarmé i Rimbaud retornava l'equilibri al món suprimint el privilegi d'unes categories sobre altres en sabotejar la lògica del discurs. Al segle vint les avantguardes prenen el relleu. El cubisme aboleix la submissió de les parts a l'ordre de la imatge completa. En uns i altres «ismes», l'ego es desdibuixa per abastar el conjunt del que existeix, a vegades amb estratègies oposades, bussejant en el subconscient o fonent l'obra amb la realitat a base de col·latges, objectes trobats o productes de l'atzar.

En tota aquesta corrent detectem, però, una constant inesperada. Es defineix, ja que combat el sistema vigent, que considera nociu, pel que no vol, pel que rebutja. Per això, el projecte d'unir art i vida, present sempre en un grau o altre al museu fins a la seva encarnació actual de museu alternatiu, es va començar definint també en negatiu, com una sèrie de prohibicions: el jo, la lògica del discurs, l'ordre, el contingut conscient, la voluntat, i així successivament — prohibicions que feien, a més, de manera paradoxal, l'art “per a tothom” cada cop més difícil d'entendre—.

Una constant que s'amplifica a cada nou gir de la història de les idees. Hegel, hereu de la conciliació entre subjecte i grup de Schiller, va concebre la raó com un dispositiu coral. Com que es transmet per la paraula i només la paraula compta, Hegel va anticipar la conversió de l'art en pensament —la renúncia, dit d'una altra manera, a la imatge a favor del llenguatge, que explica el protagonisme de les cartel·les en la visita a molts centres d'exposicions actuals—.

El filòsof també va preparar el camí a l'escola de Frankfurt, tan important en la teoria de l'art fins als nostres dies, gràcies a la seva idea que l'Esperit amb majúscula, el col·lectiu, es realitza en la història, resolent les seves contradiccions amb els individus com a simples vehicles.

L'escola de Frankfurt va atribuir la catàstrofe de les grans guerres del segle XX al fet que el desig il·lustrat d'entendre la natura i l'ésser humà acabés en voluntat de dominar-los. Potser haurien d'haver-se fixat més en la visió inexorable de la història de la qual procedien —encara que amb objeccions—, aliment primer dels nacionalismes bel·licosos i després dels extrems ideològics que van seduir els artistes de les avantguardes. No van ser pocs entre ells els que van pensar que l'autoritarisme d'un signe o d'un altre compliria millor l'ideal romàntic de la societat ben cohesionada.

La "institució" del museu

Les noves teories amb influència dels frankfurtesos, després de la Segona Guerra Mundial, han retret a les avantguardes que tampoc complissin el seu paper redemptor. D'una banda, l'anomenada “crítica institucional” denuncia que el capitalisme cultural s'ha aliat amb l'espectacle i proposa resistir revelant les relacions de poder i substituint l'objecte artístic, susceptible de convertir-se en objecte de consum, per intervencions temporals. D'altra banda, la seva versió militant, el museu activista, ho subordina tot a l'actuació política.

Les restriccions han perfilat fins al final el concepte d'aquest altre museu possible, acumulant principis que, sota l'aparença de permetre que s'exhibeixi qualsevol cosa com a art, amb el propòsit d'esborrar així les fronteres amb la vida, ho anaven prohibint gairebé tot.

Caldria preguntar-se, amb l'avantatge, potser el ventatgisme, inevitable, de veure-ho amb dos segles de perspectiva, si les premisses de Schiller eren correctes. Va separar el món modern el que no havia de separar, el gaudi de la feina, els mitjans del fi, l'esforç de la recompensa? La interpretació de les dades, en un tema tan subjectiu, es podrà veure sempre des d'angles diferents, però sembla, pel que sabem, que la industrialització i la modernitat són més propícies al desenvolupament integral de la persona que les societats que les van precedir. El progrés no és lineal ni forçós ni vivim en el millor dels mons possibles, encara que difícilment, si ens donessin a triar, trobaríem una època menys dolenta.

Oblidem massa sovint que, fins no fa tant, fins i tot als països rics una majoria depenia d'una economia de subsistència l'únic premi de la qual era un sosteniment incert i una vida curta i atzarosa. En els dos últims segles s'ha passat de patir la pobresa extrema vuit de cada deu habitants del planeta a un de cada deu. L'esperança de vida és quaranta anys més gran. Des de finals del segle XIX, als països industrialitzats, el nombre d'hores de feina s'ha reduït fins a un seixanta per cent, i l'hora que calia esforçar-se per pagar seixanta minuts de llum avui és una fracció de segon.

No només disposem de més temps i mitjans per a nosaltres, sinó també d'una recompensa més unida a la feina: l'educació formal, abans un raríssim privilegi, està a l'abast del noranta per cent de la població, i els estudis superiors, als quals se suposa un component vocacional, del quaranta. (Continuarà).