Tal com vaig explicar fa setmanes en aquest mateix espai de Letra Global, el passat dia de Sant Jordi havien instal·lat davant la seu del ministeri de Cultura una paradeta on regalaven llibres que el ministeri havia ajudat a publicar i que ja estaven descatalogats; me’n vaig endur diversos, entre ells un catàleg de la Casa Lis, el preciós museu d’art nouveau i art déco de Salamanca.
Aquest museu atresora la segona millor col·lecció del món de criselefantines, que consta de 121 peces. No sempre les tenen exposades.
L’estupend catàleg que ara tinc en el meu poder, gentilesa del ministeri, reprodueix algunes peces, avui tan anacròniques ja: formes decadents d’un art avui desaparegut, entre encantador i cursi, entre simpàtic i irritant, les manifestacions del qual, abans de la primera guerra mundial, es trobaven a totes les cases de la burgesia europea i que donen fe d’una sentimentalitat burgesa, autosatisfeta. D’allò que avui ens sembla un mal gust meravellós.
Les criselefantines –el lector em disculparà si li descobreixo el que ja sap-- eren unes escultures decoratives de mida reduïda, per col·locar damunt d’un moble, preferentment a la lleixa d’una xemeneia o d’una còmoda, que representen ballarines en postures de difícil equilibri, a Pierrots festejant Colombines, a noies emmascarades per a un ball de disfresses… Peces de gran finor, en una estètica refinada i preciosista. “Criselefantina” significa “fet d’or i ivori”.
Ivori del Congo
El seu origen es remunta a l’antiguitat romana, segons crec, però la seva difusió i auge va tenir lloc a principis del segle XX. “Elefantina” al·ludeix precisament a l’ivori, del qual estan fets els ullals dels elefants. L’ivori, en les criselefantines, es reservava per representar la carn blanca de les figuretes humanes.
L’ivori va ser un material molt escàs, costós i valorat fins ben entrat el segle XIX, precisament fins al moment en què el rei Leopold II de Bèlgica va començar a explotar a fons la seva nova finca, propietat personal, que era el “Congo belga”.
Com és notori a partir de les biografies d’aquell rei i altres pels llibres d’història publicats fa uns anys, i com també explica la novel·la El somni del Celta, de Mario Vargas Llosa, el domini de Leopold sobre el Congo va ser una barbaritat del colonialisme, un infern a la terra per als indígenes.
A partir d’aquella època en què es van començar a caçar a mansalva els elefants al Congo l’ivori va començar a afluir en grans quantitats al Vell Continent i es va desenvolupar a París l’artesania, o el curiós art de les criselefantines, amb mestres com el romanès Chiparus o l’alemany Preiss.
A l’anomenada Belle Époque, aquell prolongat període de pau que va des de la guerra francoprussiana de 1870 fins a la primera guerra mundial, i també després d’aquella guerra, durant els anys 20 i 30, qualsevol família benestant havia de tenir en algun lloc destacat del saló almenys una criselefantina, amb la figureta d’un pierrot, un trobador i la seva dama, o preferiblement una ballarina prima d’ivori vestida amb robes de bronze o un altre metall (l’or del nom era prohibitiu), sorpresa en actitud alegre, i posada sobre una peanya de marbre o d’ònix verd.
Aquesta moda va acabar amb la segona guerra mundial, a partir de la qual s’imposarien altres gustos estètics, altres tècniques i altres suports.
El preciosisme d’aquells materials i el romanticisme kitsch que representaven les criselefantines va quedar desfasat en la nova època, més nerviosa, pragmàtica i funcional.
La pròxima gran crisi
Parlem doncs d’un art decoratiu tancat, fixat en un període de temps molt determinat i precís, o un carreró sense sortida, com certs animals que prosperen fins que una causa inesperada els depreda i extermina, com per exemple l’ocell Dodo que es va extingir a finals del segle XVII.
Una criselefantina
Ara, encara que estigui prohibit caçar-los, els elefants africans estan sent extingits pels caçadors furtius, que venen l’ivori a l’Àsia, on s’utilitza en la indústria farmacèutica, segons he llegit.
Quan el procés d’extinció arribi a la seva fi sabrem que ja no es podrà esculpir ni una criselefantina més, en el cas que algun artesà sentís la inclinació de fer-ho, i serà una experiència encara més singular i estranya contemplar la magnífica col·lecció de la Casa Lis.
O fullejar el seu catàleg, com faig aquests dies amb una barreja de fascinació i repugnància.
En alguna ensoñació més o menys delirant (i també en un text que vaig publicar cap a l’any 2012 o 2014 a F, l’estupenda revista de Foment que dirigia Valentí Puig i ja no existeix), he vist una correlació directa entre la moda de les criselefantines i la inevitabilitat de l’esclat de la primera guerra mundial. Em semblava que aquella catàstrofe era el càstig a la Humanitat per haver inventat un art tan filisteu, tan autocomplaent.
No sé quina forma, quin estil, quin gènere o quina coqueteria de l’art actual que avui tant ens agrada desapareixerà quan esclati la pròxima gran crisi o la pròxima guerra. No sé quina és la criselefantina o l’ocell Dodo d’avui. Se m’acudeixen alguns candidats.
En qualsevol cas, les dues coses --la fi d’un altre art i l’esclat d’una altra guerra-- són, sens dubte, inevitables.