Miya-san es passa tot el dia dibuixant. Encara porta un cigarret sense encendre als llavis i el davantal blanc de cada dia. A mig matí, saluda els nens de la llar d'infants del centre de treball abans de fer la gimnàstica prescrita amb la resta d'empleats. Hores més tard, puja a la terrassa per veure com cau la nit. Amb la foscor li dóna per pensar en la seva retirada. Ja l'ha anunciat un parell de vegades però mai ha estat capaç de complir la seva paraula. Els atacs d'abstinència poden amb ell. Ara se'n penedeix. Es troba una altra vegada esgotat i amb dificultats per complir els terminis per a l'estrena de la seva nova pel·lícula. La cosa s'hauria d'haver quedat en un curt de 12 minuts per exhibir-se en una de les sales del museu. Però la seva tossuderia o insensatesa van poder més.
Després d'assegurar-se que el gat que viu a l'estudi té aigua i menjar, Miya-san torna a casa caminant a bon ritme, gairebé només il·luminat per la llum d'una petita llanterna i els fars ocasionals d'algun tren de fons. Es congratula de ser el primer d'arribar a treballar; li agrada ser també qui tanca la porta. Viu sol. Quan arriba a casa encara li queda tancar les finestres i guardar unes ovelles de peluix que sol treure a la primavera al jardí perquè agraden als nens que viuen al seu barri. Abans de conciliar el son, li sembla que cada dia li costa més, es pregunta per què segueix dibuixant encara als seus 77 anys. Encara que les pel·lícules que realitza el nostre personatge les vegin milions de persones i algunes ja formin part tant de la cultura popular com del Parnàs cinèfil, el seu no deixa de ser una artesania gairebé obsoleta i meravellosa, un romanent ben viu d'altres temps. L'ètica de petit negoci familiar, potser, no li és tan aliena.
Hayao Miyazaki
El cas de Miyazaki, el seu pas d'artista popular a figura central de l'alta cultura, recorda al del seu compatriota Takeshi Kitano. Si el laureadíssim director, abans de guanyar el Lleó d'Or al festival de Venècia amb la violenta i bella Flores de fuego, es dedicava a glossar les desventures dels masoquistes concursants d'Humor Amarillo; el dibuixant que ens ocupa va passar de dibuixar bons entreteniments per a televisió a crear algunes de les joies més valuoses del cinema del segle XX.
Miyazaki pel·lícules
No ho va fer sol, és clar. Tota revolució, fins i tot la més pacífica, necessita bons acòlits. Al seu costat es van arremolinar els talents d'Isao Akahata, Toshio Suzuki i Yasuyoshi Tokuma. El 1985, farts dels mètodes fordistes de la producció d'animació al Japó, decideixen fundar el Studio Ghibli, que acaba de guanyar el Premi Princesa d'Astúries de Comunicació i Humanitats. Ghibli era el nom que donaven a un vent que bufa al desert del Sàhara i designava els avions italians que volaven per la zona durant la Segona Guerra Mundial. Aquests tipus volien convertir-se en aquesta ràfega de vent que revolucionés l'anime. I tant si ho van aconseguir. Gràcies a la particular idiosincràsia del negoci, un equip fix de creadors, un ambient familiar i ferm, una sensibilitat i ambició extremes, acabaran desenvolupant algunes de les millors pel·lícules, no només infantils, no només d'animació, de la història del cinema.
Les seves primeres peces, Nausicaä de la Vall del Vent (1984) –basada en un manga inacabat del mateix Miyazaki– i El castell al cel (1986) van cridar l'atenció dels especialistes i van tenir certa transcendència al Japó. En elles ja podem gaudir de l'univers miyazakià, ple de protagonistes femenines poderoses i segures de si mateixes, una cosa gens habitual en la filmografia dels anys 80 i menys encara en una societat tan tradicionalment masclista com la japonesa; pel·lícules amb un fort compromís també amb el medi ambient.
La tercera va ser El meu veí Totoro (1988). Una pel·lícula sobre la qual els exhibidors tenien poques expectatives. La primera de l'estudi que apostava per un tema clarament infantil. La trama és senzilla: al Japó rural dels anys 50, dues germanes, Satsuki i Mei, es traslladen al camp per esperar el retorn de la seva mare –que passa una temporada a l'hospital, afectada de tuberculosi– juntament amb un pare una mica desastre. Vetllant per les seves aventures trobaran diferents esperits del bosc.
Miyazaki
Kiki: Lliuraments a domicili.
L'obra és una delícia agredolça i autobiogràfica. Meitat Narnia, meitat Alícia al País de les Meravelles. Fosca i alegre. Amb una qualitat de dibuix que fa que cada esbós sigui gaudible. La pel·lícula no ha fet més que créixer amb el temps. I un dels seus personatges, l'acuchable esperit del bosc Totoro, va acabar convertint-se en la imatge icònica de la companyia. La pel·lícula es projectava en programa doble juntament amb La tomba de les lluernes d'Isao Takahata, el costat fosc i tràgic de l'altra història del Japó, narra les conseqüències del bombardeig nord-americà el 1945 sobre dos germans.
La taquilla no va ser del tot bona. Però la llavor estava plantada. Com una pirueta del destí, la pel·lícula representa l'empenta econòmica que l'estudi necessita. Però per motius aliens als cinematogràfics. La figura del personatge Totoro i el seu somriure de gat Chesire icònic, guanya el cor dels nens japonesos. Es succeeixen els productes de merchandising que aconsegueixen omplir les arques de la productora.
A partir d'aquí, un cop conquerida la mestria artística, arribaran altres bones pel·lícules: Porco Rosso (1992), Els murmuris del cor (1995), La princesa Mononoke (1997) i la consagració generalista --va guanyar l'Oscar i l'Ós d'Or-- per a la hipnòtica El viatge de Chihiro (2001) o la naïf i magnífica Ponyo (2009). El nom de l'Studio Ghibli ja és a boca de tothom. Amb els nous temps, ai, el pistó econòmic de la taquilla perd força i fa trontollar el particular sistema de producció de la companyia.
Les pel·lícules de Miyazaki combinen el tràgic i el càndid i representen una bona manera perquè els nois, veient cinema, aprenguin a respectar la natura. En elles els estius tornen a ser eterns i les aventures semblen viure's per primer cop. Per exemple: un cargol pujant per una fulla de parra, la gota de rosada evaporant-se a primera hora, en mans del mestre japonès, són escenes d'acció. D'una acció diferent, és cert, de la que succeeix per dins. Després de donar moltes voltes, Miya-san per fi aconsegueix conciliar el son. Demà l'espera una jornada igual de dura i plena a l'estudi. El davantal blanc per fi penjat al costat del llit i el llapis de mina somiant a la butxaca.