Si després de l'humor ve el posthumor, resulta lícit preguntar-se què pot venir a continuació del posthumor. Jo no ho tenia gaire clar fins que es va creuar en el meu camí la estranya novel·la gràfica Tedward (Ediciones La Cúpula), de l'anglès trasplantat als Estats Units (es va criar a l'illa de Wight, famosa a finals dels anys 60 pel seu festival musical, en què va acabar actuant Joan Manuel Serrat, però només a la ficció cinematogràfica La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, i ara viu a Chicago) Josh Pettinger, la lectura del qual m'ha deixat amb el cul torçat, com diria el gran Joaquín Reyes.
No sap un si riure o aterrir-se amb les coses que li passen al pobre Tedward, un noi que es defineix com a antic i que només busca l'amor, però que acaba creuant-se amb el millor de cada casa.
Tedward viu amb la seva mare, una dona obsessionada amb el cultiu del ruibarbre, del qual sovint s'encarrega el seu fill, entre feina absurda i feina depriment, quan no té res millor a fer. Tedward surt al carrer cada dia buscant amor, com el personatge de José Luís Perales, però el que troba només són nous motius per a la depressió.
Portada de 'Tedward'
A vegades és culpa dels altres: qui podia imaginar que aquell noi calb i amb cara de tocat que diu voler ser amic seu només aspira a tirar-se'l de la manera més perversa possible? A vegades és culpa seva, com en la història en què Tedward lloga televisors que funcionen amb monedes, n'endossa un a una noia amb qui aspira a arribar a alguna cosa seriosa i acaba trucant a la policia per acusar-la d'haver-se carregat el mecanisme de l'aparell perquè li surti gratis la diversió.
Millor riure que plorar
A vegades, Tedward ens sembla un beneit que no està preparat per a tota la lletjor d'aquest món (“Aquest món mai va estar fet per a algú tan bell com tu”, li deia Don McLean a Vincent Van Gogh a la cançó que li va dedicar).
En altres ocasions, Tedward ens sembla un idiota absolut que es mereix tot el que li passi. Les seves grotesques aventures et porten al riure, més que res perquè és preferible riure que plorar, com ja va dir el gran Peret. I perquè si te les prens pel costat dolent, pots acabar experimentant una sensació d'incomoditat i de col·lapse mental que no desitjo a ningú.
Imatge del còmic 'Tedward'
L'humor incòmode ha estat assajat prèviament amb força èxit. Pensem en sèries de televisió com Curb your enthusiasm, de Larry David, Extras, de Ricky Gervais i Stephen Merchant, o Entrepreneurs, dels nostres Pantomima Full. Però d'aquí al que fa el senyor Pettinger hi ha un salt gegantí que converteix aquestes sèries en diversió adequada per a tota la família.
Arrufar el nas
La lectura de Tedward m'ha fet riure, arrufar el nas, sentir-me lleument incòmode i, sobretot, pensar en l'equilibri mental del seu autor, que endevino precari. És el còmic més estrany que he llegit en anys i no sé quin és exactament el seu públic. Això sí, travessar-lo és tota una experiència que no s'assembla gens a cap altra anterior.
La Cúpula va publicar fa dos anys un altre llibre del senyor Pettinger, Goiter, que em va passar desapercebut en el seu moment i que em llençaré a comprar a la primera oportunitat. El món de Tedward, entre infantil i terrorífic, entre l'humor subnormal i la perversió més lamentable, m'ha arribat a l'ànima.
La qual cosa em porta a la conclusió que el meu equilibri mental pot ser tan precari com el de Josh Pettinger.