Si hagués d'escollir una sola de entre totes les exposicions visitades, potser optaria per 1900, Art at the Crossroads. Una mostra monumental, organitzada l'any 2000 al Guggenheim novaiorquès. Proposava, amb motiu del canvi de mil·lenni, tornar la vista enrere i mostrar les diverses corrents artístiques vigents un segle abans. La seva gran virtut: mostrar la complexitat. Davant la tendència a quedar-se només amb la foto finish dels triomfadors a la línia de meta -els impressionistes, postimpressionistes, expressionistes i després les avantguardes-, allà convivien amb ells, en igualtat de condicions, pompiers, simbolistes, retratistes a la Grand manner, pintors realistes… Els llibres d'història, en sintetitzar, ordenar i prioritzar, tendeixen a simplificar la realitat, que sempre és més contradictòria i rica.
Dos dels artistes allà representats eren el danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916) i el suec Anders Zorn (1860-1920), dels quals aquesta setmana s'inauguren sengles exposicions a Madrid, a pocs metres l'una de l'altra i destinades a ser dues de les més destacades de l'any. Al Thyssen, Hammershøi. L'ull que escolta, oberta fins al 31 de maig, i a la Fundació Mapfre, Anders Zorn. Recórrer el món i recordar la terra, oberta fins al 17 de maig.
'Autoretrat de Hammershøi'.
Hammershøi i Zorn són els dos grans artistes nòrdics del canvi de segle, juntament amb el noruec Peder Severin Krøyer -que va formar part de la colònia artística de Skagen, a la punta de la península de Jutlàndia-, la cada cop més reivindicada finlandesa Helen Schjerfbeck, l'entranyable Carl Larsson i August Strindberg en la seva potent i poc valorada faceta de pintor. Ni Hammershøi ni Zorn van ser impressionistes, com a molt el segon va coquetejar tangencialment amb alguns postulats d'aquesta estètica. Aquest pecat capital de no formar part de la corrent triomfadora els va costar durant dècades el mateix menyspreu al qual van ser sotmesos artistes excelsos com Sargent o Boldini.
Com amb esforç i una mica de vent a favor, el temps acaba posant les coses al seu lloc, Hammershøi és avui un mestre ja inqüestionable, la reivindicació internacional del qual van iniciar a finals del segle XX dos museus de primer ordre, l'Orsay i el Guggenheim, als quals més tard s'hi van sumar la Royal Academy londinenca i el parisenc Jacquemart-André. El perill que corre ara aquest artista és el de ser banalitzat: s'utilitza sense solta ni volta a cobertes de llibres i davant l'arribada de l'exposició a Madrid ja han aparegut mostres del periodisme més banal i indocumentat, parlant del pintor de la calma contra el soroll i altres bajanades.
'Autoretrat d'Anders Zorn'
Zorn és un artista d'extraordinària elegància, que en les seves millors obres -els nus de dones banyant-se a l'aire lliure i alguns dels seus retrats de societat- assoleix l'excel·lència. Tots dos posseïen una qualitat que sembla cada cop més oblidada: el virtuosisme en la tècnica, que cal reivindicar perquè l'art és alguna cosa més que una ocurrència enginyosa o un pamflet, per molt que alguns s'entestin a sembrar la confusió.
El Museu Thyssen anuncia a bombo i plateret que la seva exposició és “la primera retrospectiva a Espanya dedicada a Hammershøi”, la qual cosa és mentida. A Barcelona, el CCCB va organitzar el 2007 una mostra que connectava l'obra del pintor amb el cinema de Dreyer. La idea era estimulant -Hammershøi és, com Hopper, un pintor molt cinematogràfic-, encara que per desgràcia la disposició de les obres per part del comissari era lamentable, amb una pretensiosa il·luminació que sacrificava la contemplació i gaudi dels quadres.
'Strandgade' de Hammershøi
Hammershøi és -com Morandi- un d'aquests pintors sense gairebé biografia i que, un cop troben el seu estil, centren tota la seva obra en construir petites variacions sobre uns pocs temes recurrents, amb una paleta molt acotada. Sabem poc de la seva vida privada i, encara que va viatjar sovint per Europa, l'únic vestigi que ens queda dels seus desplaçaments són una sèrie de magnífiques vistes de carrers deserts als voltants del Museu Britànic, pintades durant les seves estades a Londres. Una ciutat en la qual se sentia còmode, potser perquè la seva grisor hivernal li recordava la seva Copenhaguen natal.
El gris és la tonalitat predominant als seus quadres, que es poden dividir en quatre grans temàtiques: interiors sense presència humana (majoritàriament el seu propi apartament), interiors amb figura (gairebé sempre femenina, moltes vegades d'esquena, gairebé sempre la seva esposa), vistes urbanes (excepte els llenços londinencs, sempre Copenhaguen i sempre carrers deserts) i paisatges dels voltants de la ciutat, en què predomina l'horitzontalitat i el despullament, gairebé al límit de l'abstracte. També va pintar alguns nus femenins, però és una temàtica molt menys freqüentada. Va morir als 51 anys, de càncer, i va deixar un corpus d'unes quatre-centes obres.
'Amalienborg' de Hammershøi
El seu univers pictòric es redueix a uns pocs motius que es repeteixen una vegada i una altra i que provenen del seu entorn més proper. Els seus models van ser la seva mare, el seu germà Svend (també pintor, que posa a l'exquisit Jove llegint), la seva germana Anna (que posa al primerenc Retrat d'una jove) i sobretot la seva esposa Ida, germana del pintor Peter Ilsted. Ella és la dona d'esquena -a la saga de les rückenfiguren de Friedrich- de les seves grans obres de maduresa. Només molt ocasionalment va pintar algun retrat per encàrrec, com el del dentista Alfred Bramsen, el seu mecenes i principal col·leccionista, i el d'algun dels seus familiars.
En aquest gènere, l'únic quadre que s'allunya de l'habitual -pel seu tamany i el seu caràcter coral- és el prodigiós Cinc retrats, en què, a la llum d'unes espelmes, posen al voltant d'una taula els membres del cercle íntim de Hammershøi: l'arquitecte Thorvald Bindesbøll, el crític Karl Madsen, els pintors J.F. Willumsen i Carl Holsøe i el seu germà Svend. El quadre es pot veure a la galeria Thiel, llegat del financer i col·leccionista d'art Ernst Thiel, situada en un bellíssim paratge a la punta del Djurgarden d'Estocolm. Aquesta obra no ha viatjat al Thyssen, que només acull l'esbós d'una de les figures del llenç.
'Piano' de Hammershøi
Hammershøi és -com Vermeer, Georges de La Tour, Chardin, Morandi, Ramón Gaya o el recentment desaparegut Cristino de Vera- un pintor del temps detingut, un artista capaç de pintar el silenci. Per entendre la dimensió de la seva creació és interessant comparar-lo amb un dels seus referents, Vermeer. Tots dos tenen el mateix secret. Vermeer se situa per sobre de tots els seus coetanis -pintors esplèndids com Pieter de Hooch o Gerard ter Borch-, perquè les seves obres tenen quelcom intangible, una depuració de l'anecdòtic que obre el quotidià a una dimensió sacra i transcendeix la mera escena costumista.
El mateix passa amb el danès. A la seva època molts altres artistes pintaven figures femenines en interiors. A l'esmentada exposició del 1900 les seves obres estaven al costat de llenços del mateix tema d'Orpen, Rothenstein, Carl Moll, Merritt Chase, Valloton o Vuillard. Cap d'ells va arribar tan lluny en la depuració formal, cap es va apropar a l'ascesi transcendent de Hammershøi.
'Raigs de Sol', de Hammershøi
No per casualitat, Rilke va quedar obnubilat per la seva pintura i li va escriure tres cartes al seu mecenes Alfred Bramsen perquè, en un viatge a Copenhaguen, li permetés contemplar amb detall els llenços que atresorava i, si es donava l'ocasió, li'l presentés. En una d'elles diu: “No deixo de pensar en l'obra d'aquest gran artista, que m'ha impressionat profundament”. En una altra, el poeta apunta que els seus quadres no s'han de comentar amb precipitació, perquè requereixen d'una contemplació prolongada i assossegada, fins que t'atrapen, perquè aquest pintor permet parlar de “el que és important i essencial en l'art”.
És interessant comparar les fotografies de l'apartament del matrimoni Hammershøi amb el que apareix als llenços. Les fotos plasmen la realitat: una residència burgesa, ricament moblada, amb cortines a les finestres. Els quadres mostren una realitat creada artificialment per transmetre determinades emocions: s'han apartat mobles, s'han tret cortines, s'han obert portes. De la mateixa manera, les seves vistes urbanes estan sempre misteriosament buides de presència humana i creen una sensació irreal, potser metafísica. Hi ha un altre exemple remarcable del seu procedir: el dels seus paisatges. Solia sortir a pintar amb el seu germà i tots dos treballaven sobre un mateix entorn, però la visió de cadascun era molt diferent. Svend plasmava l'anecdòtic, mentre que Vilhelm es concentrava en l'essencial, eliminant tot el que era superflu.
'Plaer d'estiu'.
Davant d'aquesta depurada austeritat, la pintura del seu coetani Anders Zorn està a les antípodes: és sensual, vitalista, opulent, vistosa. La seva vida i la seva obra es van moure en la tensió entre el cosmopolita i el local. Nascut a Mora, a la Suècia rural, d'origen molt humil, fill de mare soltera, criat per ella i els seus avis pagesos, va marxar a Estocolm a estudiar pintura i va demostrar a edat molt primerenca el seu virtuosisme amb l'aquarel·la. L'exposició de la Fundació Mapfre inclou diverses mostres, entre les quals destaquen la primerenca De dol, que va meravellar pel mode en què executa el vel translúcid, i l'astoradora Plaers d'estiu, que el va consagrar de forma inapel·lable.
Demostrat el seu domini de l'aquarel·la, va saltar a l'oli i més tard s'endinsaria en el gravat, on també va destacar, sota la influència de Rembrandt. En oli va treballar sempre amb una paleta restringida de només quatre colors: negre ivori, vermell cadmi, ocre groc i blanc. La resta els utilitzava de forma puntual. El seu virtuosisme el va portar a pintar, com Sargent, alla prima (és a dir, sense un esbós previ sobre la tela en carbó). El resultat és un traç alliberat, àgil i viu. L'exposició inclou algunes de les seves obres més celebrades, com el retrat de la seva esposa llegint el diari o El ball del solstici d'estiu, que atrapa la llum del sol de mitjanit en una escena de dansa pagesa.
'Martha Dana'
Zorn va triomfar a l'esfera internacional, a Europa i als Estats Units. Es va convertir en un dels grans retratistes de la Gilded Age americana i van posar per a ell magnats, empresaris, polítics i fins a tres presidents americans (va pintar olis de Grover Cleveland i William Tarf i va fer un gravat de Theodore Roosevelt). Molt sol·licitat i molt ben remunerat, explica una anècdota il·lustrativa que el milionari Rockefeller va voler que el retratés, però Zorn ho va declinar perquè havia de tornar a Europa. Al comentari airat del potentat, “Sap qui sóc?”, el pintor va respondre altivament: “I sap vostè qui sóc jo?”
D'entre els milionaris americans que va retratar, figura la mecenes Isabella Stewart Gardner, que l'invitava cada estiu al Palazzo Barbaro a Venècia. Allà la va pintar en un dels seus retrats més deliciosos: la model entra al palazzo des del balcó, amb els braços estesos i vestida de blanc, captada en un gest fresc, gens tibat. Al fons, en la foscor de la nit, es reflecteix la llum d'un fanal a l'aigua del Gran Canal.
'Ball del solstici d'estiu'
Zorn va viatjar per tot el món, inclosa Espanya, on va fer amistat amb Sorolla, a qui va pintar un retrat. Tanmateix, mai no va tallar els llaços amb la seva terra natal i al cim de l'èxit es va instal·lar a Mora, on va plasmar els costums pagesos, va dedicar part de la seva fortuna a la preservació del folklore local i va realitzar els seus magnífics llenços de dones nues banyant-se a l'aire lliure. Són probablement el cim de la seva carrera, pel mode en què atrapa la llum i s'allunya dels idealitzats nus mitològics de nimfes i deesses per retratar dones reals de cossos rotunds i veritables.
Anders Zorn va ser un vitalista, que va pintar els rics i els humils, celebrant la vida i allò mundà. Hammershøi, en canvi, és sigil·lós i sobri, la seva paleta es restringeix a tonalitats grises i insisteix una vegada i una altra en els mateixos motius. En Zorn hi ha sensualitat, en Hammershøi transcendència espiritual. El tarannà divergent d'ambdós artistes queda expressat en els seus autoretrats de maduresa; tots dos van rebre l'encàrrec de pintar-los per al Corredor Vasariano dels Uffizi. Anders Zorn posa amb aire confiat i satisfet; Hammershøi, en canvi, apareix seriós, esquiu i evanescent.