David Hockney és un pintor que pinta. Els estic llançant una boutade? Sí i no. Perquè des de l'arribada de les avantguardes hi ha hagut molts pintors entestats a no pintar. Dedicats a transgredir els límits de la tela, a violentar el llenç (recorden Fontana, que l'esquinçava?), a embrutar-lo enganxant-hi els objectes més diversos (recorden els pantalons bruts de Tàpies a la bastida del quadre, col·locat cara a la paret?) o a tacar-lo amb fluids diversos (imagineu-vos el pitjor que se us pugui acudir i encertareu). També han abundat els pintors conceptuals que no pintaven, sinó que concebien idees, i els més interessats en les arengues polítiques que en el noble ofici de combinar colors i formes.
El fet de ser un pintor que pinta i renuncia a filosofar, un pintor l'obra del qual gira entorn del treball plàstic i el diàleg amb la tradició heretada, han convertit David Hockney en un artista no només admirat sinó molt estimat pel públic. Anatema!, vociferaran alguns, amb un mal digerit elitisme.
'Christopher Isherwood and Don Bachardy' (1968)
S'ha inaugurat a París -amb molt d'èxit, com passa sempre amb aquest artista- l'exposició David Hockney 25, oberta fins al 31 d'agost a la Fundació Louis Vuitton, situada a l'espectacular edifici de Frank Gehry al Bois de Boulogne. Es publicita com la més gran mai dedicada a ell, la qual cosa pot ser certa, tot i que també cal dir que se centra -com apunta el títol- sobretot en els seus darrers 25 anys, que no són els més importants de la seva producció. Tot i que també s'hi exhibeixen obres molt importants de totes les seves etapes artístiques. Diria que la que va organitzar la Tate Britain de Londres el 2017 era més equilibrada com a compendi de la seva trajectòria.
Nascut a Bradford, Yorkshire, en una família de classe obrera, Hockney forma part de la segona fornada d'artistes del pop art britànic, la que ve després d'Eduardo Paolozzi i Richard Hamilton. Va estudiar al Royal College of Art, igual que Allen Jones; Patrick Caulfield; Peter Blake; la malaguanyada Pauline Boty, que va morir massa aviat, i l'expatriat nord-americà R.B. Kitaj. Ni Kitaj ni Hockney encaixen del tot bé en els preceptes del pop i aquest darrer mai no s'ha sentit còmode amb aquesta etiqueta.
'Portrait of My Father' (1955)
D'entre les seves obres primerenques destaquen el Retrat del meu pare de 1955 -que es pot veure a París- i l'Autoretrat sobre paper de diari de la mateixa època. A principis dels seixanta, ja com a estudiant de la Royal School of Art, fa un salt estilístic cap a l'estètica del gargot, amb inspiració en el grafit i influència de Jean Dubuffet. Pinta ninots, amb estil groller i desenfadat, com els de Doll Boy, el gravat Myself and My Heroes (en què s'autoretrata al costat dels seus dos ídols del moment, Gandhi i Walt Whitman), el conegut com Typhoo Tea (que imita una caixa d'aquest te amb un nu masculí) i We Two Boys Together Clinging.
En diverses d'aquestes peces i d'altres posteriors, com Domestic Scene. Notting Hill i Domestic Scene. Los Angeles, hi asoma la seva homosexualitat i la manera d'escenificar-la és representativa de la seva manera d'entendre la pintura. Perquè està molt allunyada d'aquest joc entre el secretisme i el pornogràfic que es dóna en Warhol, i molt més de la tempestuosa vinculació amb la violència i el domini que es dóna en Francis Bacon (representant de la generació existencialista prèvia, contra la qual els artistes pop britànics es van rebel·lar). Tampoc hi ha en les seves obres rastre de reivindicació política. Hockney plasma la seva sexualitat de forma natural, amb un tènue i sofisticat erotisme i una lleugeresa que expressa la joie de vivre que regeix tota la seva producció plàstica (aquest és el gran denominador comú que connecta les seves successives etapes). No fa discursos, no pontifica, pinta!
'A Bigger Splash' (1967).
Tenit de ros i amb unes vistoses ulleres rodones, el 1964 abandona la plujosa i reprimida Gran Bretanya rumb a Los Angeles -prèvia parada a Nova York-, on s'integra a l'hedonista comunitat gai de la zona. Comença aleshores l'etapa més rellevant de la seva carrera, amb un canvi radical d'estil i tècnica: passa de l'oli a l'acrílic, opta per grans formats i substitueix els ninots i gargots de l'etapa anterior per la pulcritud i perfecta definició de les formes i cromatismes que propicia l'ús de l'acrílic. Són pintures visualment seductores, que retraten l'entorn -les emblemàtiques piscines californianes-, però també tracen la crònica de la intimitat de l'artista, que hi retrata els seus amics i amants. Aquesta època va quedar plasmada per a la posteritat en l'irregular documental de Jack Hazan A Bigger Splash, de 1973.
Pren el seu títol de la que no només és l'obra més cèlebre de Hockney, sinó una de les imatges icòniques del segle XX: aquell llenç de 1967 que mostra la esquitxada en una piscina, produïda per algú, del qual no hi ha rastre, que s'ha capbussat des d'un trampolí. Sense rastre de figura humana, la peça contraposa l'esclat d'aigua representat mitjançant una taca de pintura amb l'espai immaculadament geomètric que l'envolta. És un prodigi compositiu, un joc formal d'equilibris i contrastos.
'Bigger Trees near Warter or ou Peinture sur le Motif pour le Nouvel Age Post-Photographique'. (2007)
Aquesta etapa, que s'allarga fins a finals dels anys setanta, inclou alguns nusos del seu amant Peter Schlesinger, entre els quals destaca The Room, Tarzana, on apareix estirat boca avall en un llit, amb una samarreta i nu de cintura cap avall. Schlesinger és també el protagonista de la que probablement sigui l'obra cimera de Hockney -és a l'exposició parisenca-: Portrait of an Artist (Pool with Two Figures) de 1972 (la seva venda el 2018 la va convertir en la pintura més cara d'un artista viu fins aquell moment; es va vendre per 90,3 milions de dòlars).
Hi apareix Schlesinger amb una americana rosa, dret davant d'una piscina on neda sota l'aigua un altre home. En realitat, es tracta de un retrat al·legòric sobre el final d'una relació, perquè quan Hockney el va pintar, a la Provença -l'escenari és la casa del cineasta Tony Richardson prop de Saint Tropez-, ja havia trencat amb el seu amant -després d'una baralla a Cadaqués- i per tant està evocant un amor perdut.
'After Munch: Less is Known than People Think' (2023)
El llenç forma part de una sèrie de dobles retrats que constitueixen una successió d'obres mestres del pintor, entre els quals destaca Christopher Isherwood at 824 Third Street, Santa Monica (en què l'escriptor -un altre britànic que va emigrar a la solejada Califòrnia, molt abans que Hockney- posa juntament amb la seva parella, Don Bachardy; i que també és a l'exposició de París). Altres exemples són American Collectors (Fred & Marcia Weisman); George Lawson and Wayne Sleep: l'espectacular Mr. And Mrs. Clark and Percy; el retrat dels seus pares ancians My Parents, i Henry Geldzahler and Chrsistopher Scott (l'excèntric i bon vivant Geldzahler, d'origen belga, va ser un influent historiador de l'art i comissari, vinculat durant molts anys al Metropolitan de Nova York, que va ajudar a apuntalar la carrera de Hockney).
Tot i que l'artista sempre s'ha reivindicat com a admirador de Picasso -en els gravats The Student: Homage to Picasso i Artist and Model es dibuixa davant del seu mestre-, en aquests retrats dobles es percep la influència de la pintura del Quattrocento i en concret de Piero della Francesca (el mestratge del qual també es pot rastrejar en l'obra de Balthus). Tant Hockney com Balthus són pintors figuratius del segle XX amb un profund coneixement -i amor- per la història de l'art. La qual cosa, en el cas de Hockney, el va portar a escriure El coneixement secret, una indagació sobre l'ús de artilugis òptics per part dels mestres antics per aconseguir la seva miraculosa perfecció.
'After Blake: Less is Known that People Think' (2024)
A finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta es produeix un altre canvi en la seva carrera, que es reorienta cap a una pinzellada més solta i un cromatisme fauvista. Però en realitat deixa en segon pla la pintura per concentrar-se en dues altres facetes. D'una banda, la d'escenògraf per a òperes i ballets, amb un característic to vitalista i colorista, que aplica tant a La flauta màgica mozartiana com a La dona sense ombra de Strauss, passant per La consagració de la primavera i Le Rossignol de Stravinski, Turandot o Tristany i Isolda. I d'altra banda, la seva experimentació amb els collages fotogràfics d'estirp cubista. Consisteixen a reconstruir una imatge -una piscina, una carretera, un interior- mitjançant la composició en mosaic de moltes petites imatges, amb la qual cosa es reprodueix la realitat d'una manera distorsionada. El gust per jugar amb mitjans tecnològics, el portarà al segle XXI a pintar amb iPad i iPhone, amb resultats vistosos.
La producció pictòrica a partir dels anys vuitanta està marcada pel retorn a l'oli sota la influència de Matisse i els postimpressionistes. El 1997 va tornar a Yorkshire per acompanyar el seu amic Jonathan Silver en els seus últims mesos de vida i entre 2004 i 2012 s'hi va instal·lar de nou, per estar a prop de la seva mare anciana. Es va dedicar aleshores a pintar els paisatges de la seva infantesa, entre els quals destaquen els llenços de grans dimensions -de vegades formats per diverses teles- dels boscos locals. Aquest treball paisatgístic celebratiu es prolonga en els quadres dedicats a la Normandia, on es va instal·lar el 2019 i va passar el confinament de la pandèmia.
'May Blossom on the Roman Road' (2009)
De la seva producció dels anys noranta destaca la deliciosa sèrie de dibuixos i olis amb els seus dos gossos salsitxa, Stanley i Boodgie, com a models. Són una mostra de l'agilitat i vivacitat del traç de Hockney, un excel·lent dibuixant, com ja havia demostrat en molts retrats i en la sèrie d'il·lustracions de 1967 per a una edició de la poesia de Kaváfis.
El 2012 va tornar a Los Angeles i va tornar a treballar el retrat. El resultat es va mostrar en la deliciosa exposició de la Royal Academy 82 Portraits and 1 Still-Life (que després va recalar al Guggenheim Bilbao). Es tracta d'una sèrie de retrats d'amics, amb el model assegut a la mateixa cadira davant d'un fons neutre, i seguint la pauta que tots estan pintats en sessions de tres dies. Són una nova mostra de la capacitat de Hockney per atrapar la vida -en aquest cas els rostres i les actituds- amb el pinzell.
'Winter Timber' (2009)
L'exposició de la Fundació Louis Vuitton inclou també un parell de peces recents en la línia dels seus diàlegs amb l'art del passat: sengles llenços d'homenatge a William Blake i Edvard Munch, que no aporten gran cosa al corpus pictòric de l'artista. Robert Hughes, que l'admirava amb certes prevencions, apunta a A toda crítica, que “pensar en Hockney és pensar en l'habilitat pictòrica i en la total indiferència (almenys en la seva obra) envers la part fosca de l'experiència humana”. En efecte: el seu art és -en totes les seves etapes- sempre graciós, sofisticat, desenfadat, vitalista. Sí, una celebració de la vida, però per damunt de tot una celebració de la pintura.