En aquesta edició els Oscars han premiat el bon cinema. Hauria de ser la norma, però no sempre ha estat així. No són poques les ocasions en què llargmetratges mediocres, després ràpidament oblidats, s’han imposat a d’altres que han perdurat com a clàssics. Enguany els premis de Hollywood han consagrat -per fi!- a Paul Thomas Anderson: millor pel·lícula, millor direcció i millor guió adaptat. Ja era hora: és el cineasta en actiu visualment més enlluernador (amb permís del veterà Scorsese). Va demostrar el seu talent en les primerenques cintes corals Boogie Nights i Magnolia i va assolir la plenitud amb tres obres incontestables: Pozos de ambición, The Master i El fil invisible. Aquesta darrera és, amb tota probabilitat, la pel·lícula amb una posada en escena més exquisida del segle XXI.
Una batalla rere l’altra és, en primer lloc, una nova demostració del talent aclaparador com a director de Paul Thomas Anderson: està rodada en VistaVision -com The Brutalist de Brady Corbet-, un format inventat als anys cinquanta del segle passat, que després va caure en desús i que proporciona una qualitat d’imatge excepcional. Anderson en treu tot el partit en plans panoràmics d’una nitidesa impressionant i en la llarguíssima i portentosa seqüència de persecució automobilística amb què culmina la cinta.
Una batalla rere l’altra és, en segon lloc, un llargmetratge amb la capacitat premonitòria de captar el signe dels temps, quelcom que de vegades l’art amb majúscules és capaç d’aconseguir. Anderson va acabar el rodatge abans que Trump guanyés les seves segones eleccions. Tanmateix, la pel·lícula anticipa, a manera de profecia, les disbauxes de la seva segona presidència i el seu populisme d’impulsos autocràtics. I és, per damunt de tot, una estrambòtica delícia cinematogràfica, poblada de personatges delirants. Es pot entendre com una versió amb actors de carn i ossos de les tronades aventures de El Coyote i el Correcaminos, perquè bona part del metratge és una interminable i esbojarrada persecució.
'Una batalla rere l’altra'
Per segona vegada a la seva carrera, Paul Thomas Anderson gosa adaptar l’inadaptable Thomas Pynchon. Ho va fer per primer cop a Puro vicio (la novel·la aquí es va traduir com Vici propi), un policíac lisèrgic, ambientat a Los Angeles, als contraculturals anys setanta, amb un detectiu que va sempre col·locat. Una batalla rere l’altra és una versió molt lliure de Vineland, de la qual pren alguns personatges i situacions, tot i que canvia el marc temporal i incorpora molts elements nous. Pot semblar paradoxal, però és prenent-se tantes llibertats com aconsegueix ser molt fidel a l’esperit de la novel·la.
Al llibre i a la pantalla els protagonistes són un grup d’activistes radicals que en el passat van cometre actes terroristes i ara viuen sota identitats falses, intentant passar desapercebuts. Però el passat es nega a desaparèixer i torna en forma d’un implacable perseguidor. Escrita el 1990, Vineland estava ambientada el 1984, en plena era Reagan, i els antics terroristes vivien semiocults en un poble de Califòrnia per esquivar la justícia, que els buscava per les seves accions violentes dels anys seixanta. La pel·lícula trasllada l’acció a un present difús, sense referències polítiques i culturals concretes, més enllà de la despietada persecució d’immigrants. Un detall visionari, perquè quan es va rodar Trump encara no era president ni havia sobredimensionat l’ICE, ni els seus ineptes agents havien matat a sang freda dos ciutadans nord-americans a Minneapolis. En moure’s el marc temporal a la pel·lícula, també avança la referència a les accions guerrilleres del passat, que se situen a principis del segle XXI.
El punt de partida és una parella de terroristes que van tenir durant el seu temps d’activisme una filla. La mare (Frenesí a la novel·la, Perfidia Beverly Hills al llargmetratge) va desaparèixer i es va convertir en informadora de les autoritats i traïdora. I el pare (a qui dóna vida Leonardo DiCaprio) ha hagut de criar sol la filla Willa (interpretada per la magnífica Chase Infiniti, en el seu debut a la gran pantalla). Ha passat el temps, Willa té 16 anys i de sobte emergeix un fantasma del passat: el sinistre coronel Steven Lockjaw (vindria a ser alguna cosa així com Mandíbula tancada o Mandíbula forta), a qui dóna vida un aterridor Sean Penn, que ha guanyat l’Oscar a millor actor secundari. Els noms dels personatges són peculiars i el que succeeix també. Començant per la xocant tensió sexual que es desferma entre la revolucionària Perfidia i el coronel, de gustos tirant a retorçats, que serà rellevant pel que passarà després…
'Una batalla rere l’altra'
Quan reapareix el coronel Lockjaw, el personatge de Leonardo DiCaprio es veu obligat a fugir precipitadament per emprendre el rescat de la seva filla, a qui ha segrestat el militar. Amb les presses, no té temps de canviar-se i es passa mitja pel·lícula corrent en bata. Com que a més ha abusat de l’alcohol i els porros és incapaç de recordar la contrasenya per contactar amb els seus excompanys de lluita en cas d’emergència, cosa que dóna peu a una de les escenes més hilarants, quan un revolucionari amb ànima de buròcrata es nega a donar-li cap informació si no respon a la pregunta: Quina hora és? DiCaprio borda aquest registre còmic contingut, que ha de combinar amb la tensió emocional del pare que intenta localitzar la seva filla segrestada. En la recerca l’ajuda el mestre de karate llatí que es fa dir Sensei (Benicio del Toro, també molt en forma).
El grupuscle terrorista es diu French 75 (el nom està pres d’un còctel) i s’afegeixen a la funció un grapat de pèrfids supremacistes blancs que formen el clandestí Club dels Aventurers de Nadal, un implacable i impertorbable sicari indi, una comunitat de monges que cultiven marihuana… Pynchon en estat pur i Paul Thomas Anderson passant-s’ho d’allò més bé amb la seva adaptació. La recerca deriva en la mencionada persecució, propulsada per la magnífica música de Jonny Greenwood, el guitarrista de Radiohead, en la que és la seva sisena col·laboració amb Anderson. Ha compost les hipnòtiques bandes sonores de tots els seus llargmetratges des de Pozos de ambición.
Hi ha a Una batalla rere l’altra una mirada àcida sobre els Estats Units, però la pel·lícula és a més una vibrant i trepidant comèdia esbojarrada i una suggeridora reflexió sobre les responsabilitats de la paternitat i els vincles emocionals de la família i la sang. I és, per damunt de tot, un artefacte cinematogràfic virtuós. També ho és, Valor sentimental del noruec Joachim Trier, una altra reflexió enlluernadora sobre els vincles familiars i la paternitat, en un registre diferent. Afegeix a aquest tema la recerca en l’ètica del creador i en el sentit redemptor de les ficcions. És una altra pel·lícula monumental, merescudíssima guanyadora de l’Oscar a millor cinta internacional. Han quedat sense cap premi altres tres llargmetratges extraordinaris que estaven nominats en diverses categories: La poètica Somiant trens de Clint Bentley; L’agent secret, majestuosa evocació del Brasil de la dictadura de Kleber Mendonça Filho, i la intel·ligent pel·lícula política vestida de comèdia negra Un simple accident, de l’heroic cineasta iranià Jafar Panahi.