Les declaracions de Julián Álvarez reclamant públicament la seva sortida de l’Atlètic de Madrid, "per poder complir el meu somni", han estat el detonant final per desterrar la destral de guerra –encara que mai s’havia enterrat del tot– entre el club matalasser i el FC Barcelona. L’Atlètic ha acusat el club blaugrana de traïdor, torticer, trampós i manipulador, amb l’amenaça latent de denunciar-lo per negociar amb un jugador amb contracte vigent. L’amenaça ha anat més enllà, fins al punt de tancar les portes a qualsevol negociació amb l’entitat catalana. El Barcelona, per la seva banda, ha respost amb serenitat, deixant caure la possibilitat d’una nova oferta propera als 130 milions d’euros pel davanter argentí.

L’origen d’aquesta rancúnia entre ambdós clubs s’ha d’entendre en el context de l’odi i el ressentiment que es professen els seus protagonistes. D’una banda, el director esportiu de l’Atlètic, Mateu Alemany, i de l’altra, el seu homòleg al FC Barcelona, Deco. Tots dos es coneixen molt bé: el segon va descavalcar el primer del seu càrrec al club blaugrana.

Alemany no perdona ni perdonarà com el van convidar a sortir del Barcelona. Després d’un intent frustrat d’acabar a l’Aston Vila, el seu retorn a l’entitat catalana es va veure entorpit per un Deco envalentit, que comptava amb el suport total de Joan Laporta i Alejandro Echevarría. Li van treure el despatx i el van relegar a funcions gairebé administratives. Una situació que el directiu va entendre com una humiliació, agafant les maletes i marxant sense mirar enrere. El principal afectat d’aquesta situació va acabar sent Xavi Hernández, l’entrenador en aquell moment, que tenia plena confiança en Alemany i va haver de posar-se a les ordres de Deco, una persona a qui no va defensar quan Pep Guardiola va decidir fer una criba en la seva primera temporada al capdavant del primer equip.

Alemany no pot veure Deco i no va tenir cap problema a fer pública la seva animadversió durant la campanya electoral del FC Barcelona, quan va donar suport a les declaracions de Xavi sobre la possibilitat real del retorn de Leo Messi el 2023, que Laporta va acabar descartant per por que l’argentí li pogués fer un pols.

Aquestes afirmacions, a unes setmanes de les urnes, van sollevar tant Laporta com Deco, que ràpidament es van encarregar de desmentir-les, acusant Alemany de mal professional i rancorós.

En aquest context s’han d’entendre les relacions actuals entre Atlètic i Barça. En aquest sentit, Enrique Cerezo i Miguel Ángel Marín són mers comparses, ja que és Alemany qui escriu el guió. I ara mateix les línies són més tortes que la novel·la de Torcuato Luca de Tena.

Veurem com acaba el serial Julián Álvarez i fins on arriba la decisió de l’argentí, la resistència atlètica i la persuasió blaugrana. La teranyina que s’ha començat a teixir fa pinta d’estrambòtica i desordenada, amb moltes pàgines encara per escriure. Però en el futbol –i fins que ningú digui el contrari– l’última paraula la té el jugador. I és que, pesi a qui pesi, l’esclavitud es va abolir fa més d’un segle i un treballador no pot ser obligat a anar a un lloc si no vol.

I fins que sapiguem el desenllaç final d’aquesta tragicomèdia, proposem des d’aquest modest racó una idea al famós youtuber Ibai Llanos de cara a la seva pròxima vetllada: un duel fratricida a cara descoberta a tres assalts entre Rocky Deco i Apollo Alemany. I això d’Apollo pel segon li escau com anell al dit...