Lamine Yamal no va tenir l'estrena desitjada en un Mundial. Arribava a la cita amb la vaselina encara exsudant pels seus porus, després d'una recuperació a contrarellotge d'una lesió als isquiotibials, amb les ànsies d'un noi de 18 anys i l'adrenalina empenyent sense control. L'escenari tampoc era l'idoni, amb l'equip empatant a zero contra un rival molt inferior, i a falta de poc més de vint minuts per al final. Lamine va fer el que va poder donades les circumstàncies, intentant desequilibrar a la seva banda dreta amb més o menys encert, monopolitzant pràcticament tot el joc ofensiu. No va acabar d'encaixar amb Marcos Llorente ni tampoc li van saber llegir les jugades els seus companys, però això no fa més que començar.

Alguns, curiosament la majoria madridistes recalcitrants, ja parlaven obertament de decepció a l'hora de valorar l'actuació davant Cabo Verde de Lamine Yamal. Són els mateixos que fa tres anys que rabien davant un talent descomunal que ha nascut a La Masia, veient com un puber els arrabassava de les mateixes narius tres Lligues pràcticament gairebé de carrerilla. La inquina els impedeix veure més enllà dels arbres, aprofitant qualsevol circumstància per menysprear un jugador del Barcelona, que s'ha convertit en una estrella mundial, agafant el relleu de Leo Messi.

Un Messi, per cert, que ha arribat al Mundial amb ganes de continuar gaudint al tron. La seva aparició en l'estrena, davant Algèria, va ser apoteòsica, signant un hat-trick, que li ha servit per igualar l'alemany Miroslav Klose com a màxim golejador en els Mundials, amb 16 gols. Tampoc s'han quedat enrere altres estrelles que es postulen al tron de millor jugador del món, com Kylian Mbappé i Erling Haaland, signant un doblet.

És veritat que Lamine no té el gol entre cella i cella, per la qual cosa segurament acabarà sempre perdent aquest tipus de comparacions amb aquests davanters 'top', però compta amb altres virtuts que pocs atresoren a aquest nivell. La seva capacitat de regat, desequilibri, potència, velocitat, desmarcada i visió de joc són úniques. Cap futbolista actual aglutina tantes virtuts en el seu joc ni de bon tros. Potser l'únic que s'hi acosta, però encara a distància, és el francès Michael Olise. La resta, inclòs un altre francès d'un talent descomunal, com Désiré Doué, van darrere del carro.

Si algú creu que Yamal es quedarà de braços plegats esperant passar aquesta oportunitat és que no el coneix ni de lluny. Davant Cabo Verde no vam veure Lamine, vam veure un futbolista que portava vuit setmanes sense jugar, amb el fre de mà posat, encara pensant en la seva lesió als isquiotibials. Aquest diumenge serà diferent, encara que no veurem Lamine encara al cent per cent, jugarà més minuts, potser fins i tot començant des de l'inici, havent sumat més entrenaments i càrregues de treball.

Diuen els que el coneixen que això no ha fet més que començar, que cada dia està més convençut que serà el seu Mundial i que no estem preparats per al que veurem els pròxims dies. Lamine es presenta ara mateix amb rostre seriós, focalitzat en la seva professió i en recuperar la seva millor versió. Potser contra l'Aràbia comenci a recuperar el somriure i davant l'Uruguai es transformin ja en riallades a mandíbula batent. L'important és que, d'aquí al 19 de juliol, no deixi de riure. Emulant aquella ínclita pancarta que va aparèixer al Bernabéu en suport de José Mourinho en la seva deleznable acció contra Tito Vilanova: El teu somriure (dit) ens assenyala el camí.