El projecte esportiu del FC Barcelona viu instal·lat en una contradicció permanent. Sobre la gespa, l’equip transmet la sensació d’haver trobat una base sòlida, jove i competitiva. Als despatxos, continua atrapat per una realitat econòmica que limita qualsevol reconstrucció d’elit. I és aquí on el discurs institucional comença a xocar amb la realitat.

La gran notícia per al barcelonisme és que l’herència esportiva dels darrers anys sí que va deixar alguna cosa valuosa: una generació de futbolistes de la cantera capaç de sostenir el present i el futur del club. La irrupció de jugadors formats a La Masia ha permès al Barça tornar a competir, recuperar identitat i construir una columna vertebral reconeixible. Aquest patrimoni futbolístic, més enllà de debats polítics o de gestió, és avui el salvavides del club.

Però una cosa és tenir una bona base i una altra de ben diferent pensar que això n’hi ha prou per tornar a dominar Europa. El Barça necessita reforçar-se amb futbolistes diferencials, capaços d’elevar el nivell competitiu en les nits decisives. El problema és que el mercat d’elit costa diners. Molts diners. I aquí és on el relat oficial comença a allunyar-se de la realitat financera.

Joan Laporta fa mesos que utilitza una estratègia comunicativa: filtrar noms de davanters galàctics com Julián Álvarez, Erling Haaland o Harry Kane per transmetre la sensació que el Barça torna a seure a la taula dels gegants. El missatge busca generar il·lusió, projectar fortalesa i reforçar la imatge institucional. Tanmateix, la realitat és molt menys èpica.

El club continua lluitant per assolir la regla de l’1:1 de LaLiga. I convé explicar una cosa fonamental: arribar a l’1:1 no significa recuperar la normalitat econòmica. No significa tornar al mercat dels grans traspassos. No significa poder gastar lliurement. Significa que el Barça podrà invertir el mateix que generi mitjançant vendes o estalvi salarial. És a dir, continuarà vivint sota restriccions.

Aquest matís és clau i massa vegades s’omet deliberadament. Perquè fins i tot assolint l’1:1, el Barça continuarà condicionat per una massa salarial gegantina. La sortida de Robert Lewandowski allibera una fitxa, però al mateix temps el club ha anat renovant i millorant els contractes de pràcticament tots els joves importants de la cantera. I era lògic fer-ho. El problema és que aquestes renovacions han disparat novament el cost estructural de la plantilla fins a apropar-lo a nivells similars als anteriors a la pandèmia.

En altres paraules: el Barça ha rejovenit el vestidor, però no ha aprimat la seva estructura salarial. Per això resulta poc creïble parlar d’operacions multimilionàries mentre encara es depèn de vendes, palanques o ajustos constants per quadrar comptes.

Laporta ha d’anar amb compte. Perquè generar il·lusió forma part del lideratge presidencial, però crear falses expectatives acaba tornant-se en contra del club. L’aficionat pot acceptar que el Barça no pugui fitxar Haaland o Julián Álvarez. El que costa acceptar és que durant setmanes s’alimenti el somni d’un davanter mundial i que després la realitat acabi sent un perfil molt inferior. I això ja ha passat els darrers anys.

El risc és evident: com més alt es col·loca el llistó mediàtic, més gran és la frustració posterior. Parlar d’estrelles mundials per acabar tancant operacions de segon esglaó desgasta la credibilitat institucional i augmenta la sensació d’improvisació.

Per això el veritable repte ara recau sobre Deco. Aquí sí que s’ha de veure la feina diferencial d’una direcció esportiva moderna. Perquè per detectar Haaland, Kane o Julián Álvarez no cal una xarxa d’scouting. Com deia Josep Lluís Núñez, aquests fitxatges “els faria fins i tot la portera de la seva escala”.

La veritable capacitat d’un director esportiu es mesura en un altre terreny: descobrir el pròxim gran futbolista. Trobar talent emergent abans que exploti i el seu preu sigui inassumible. Aquí hi ha l’exemple del FC Bayern Munich amb Michael Olise. Un fitxatge intel·ligent i encara assumible econòmicament abans d’entrar en la dimensió dels galàctics.

Aquest ha de ser el camí del Barça actual: potenciar una base extraordinària sortida de La Masia i envoltar-la de talent jove, ben detectat i sostenible financerament. La resta pot servir per a titulars, però no per construir un projecte guanyador a llarg termini.