El tancament de la fase regular de la Champions ens va regalar una d’aquelles nits que expliquen per què aquesta competició és única. Una nit memorable, intensa i plena de sorpreses.

Per exemple, un cop més, l’Atlético de Madrid es va quedar a les portes de complir amb les expectatives. Els matalassers van tornar a fer honor al seu sobrenom del pupas.

I, què dir del Real Madrid? D’un dia per l’altre, el suposat “efecte Arbeloa” s’ha esvaït. La contundent i dolorosa derrota al camp del Benfica de Mourinho va tornar a evidenciar els seus problemes i és que quan un equip no té ni actitud ni futbol, és molt difícil que les coses surtin bé. I aquesta vegada van ser un autèntic desastre.

Tot el contrari que el Barça. Tot i començar perdent, un cop més, l’equip va reaccionar amb caràcter i bon joc per acabar golejant 4-1 al Copenhaguen. Quarts i classificats als vuitens de final sense haver de passar pels play-offs en una gran nit de festa futbolística al Camp Nou on Lamine Yamal va tornar a brillar amb llum pròpia. Sembla que la Champions treu la millor versió del crack de Rocafonda, que va connectar l’equip i l’afició en els moments més complicats.

Bravo pels homes de Flick. Dos anys i dues vegades en el Top8 de la fase regular. En canvi, zero de dos pel Madrid. Entenc que el nou format no agradi a tothom i que Florentino vulgui insistir en la seva Superlliga, però a mi, sincerament, aquesta nova Champions m’està encantant.

Éric García, un altre gran oblidat de Luis de la Fuente

Éric García viu un moment de forma espectacular. En l’últim any i mig ha crescut de manera exponencial i el seu rendiment sobre el camp, juntament amb una actitud exemplar, l’han convertit en una peça indiscutible d’aquest Barça. Hi insisteixo, no ha estat només cosa de la seva qualitat tècnica, sinó també pel seu caràcter, la seva intel·ligència tàctica i la seva polivalència. M’alegro que passi a ser un dels capitans. L’Eric coneix bé la casa, sap què significa jugar al Barça i també que lluir el braçalet és molt més que un premi.

Tanmateix, tot i la seva evolució i el seu gran moment de forma, sembla que el seu rendiment encara no ha cridat l’atenció del seleccionador Luis de la Fuente. Seria injust que un jugador com ell es quedés fora del pròxim Mundial on Espanya podria necessitar una peça com Éric García.

Per qualitat, rendiment i caràcter, l’Eric no només mereix ser convocat, sinó que fins i tot podria ser titular. Espero que a l’aturada del pròxim mes de març, Dela, reconegui la seva feina i li doni l’oportunitat que es mereix. És el moment de premiar un líder silenciós que ja fa temps que brilla amb llum pròpia al Camp Nou.