El temps de Lamine Yamal

S'albira el Mundial, de manera que aquesta mateixa setmana cert jugador que oneja la 10 del Barça juntament amb la bandera de Palestina al capdamunt de les rues de campió deixa de sobte de ser aquell xulesc i altívol morapio catalufo per convertir-se en far de la selecció espanyola per la gràcia de Déu i el Papa Lleó XIV. Un miracle recurrent com una aparició mariana anterior a la invenció del telèfon mòbil amb càmera, i que d'ara endavant tindrà lloc cada dos estius sense falta i "per secula seculorum". Part del barcelonisme, com és normal, ho mira amb el sever i immarcescible rancor de l'estudiant de col·legi de capellans. Però també una mica des d'aquella familiar comprensió que, escolta, al final, si al noi li fa il·lusió... En qualsevol cas, ni tan sols caldrà esperar fins dijous per capbussar-se en aquesta estranya anomalia dimensional, una mena d'horitzó d'esdeveniments fora de lloc: el temps de Lamine Yamal.

No és estranya l'habilitat del jove prodigi del Futbol Club Barcelona per manipular la quarta dimensió. Per començar, perquè no ha parat de grapejar-la amb la seva precocitat sense límits. Debut amb el primer equip a edat puberal, inapel·lable salt a l'estrellat internacional abans de complir la majoria d'edat i una maduresa acrisolada per enfrontar-se a l'adversitat distingeixen els primers passos d'una carrera espectacular. L'irresistible ascens del recentment nomenat millor jugador de LaLiga ho és precisament perquè els seus gols i actuacions memorables en els escenaris més exigents no són únicament medalles que decoren el seu pit, sinó més aviat els fruits d'una primavera esplendorosa que anticipa el pas inevitable de les estacions.

Amb l'excepció del madridisme, aterrit pel plor i el cruixir de dents, les més distingides aficions del futbol europeu es pregunten quina mena de màgia negra o pacte amb el mateix Satanàs pot propiciar que una mateixa pedrera produeixi un Leo Messi i un Lamine Yamal amb tan pocs anys de separació. Però en el fons aquesta alineació còsmica té tan poc de diabòlic com de diví. Una cosa molt important que obliden és que precisament per haver estat un nen futbolista al mateix club que transpirava per tots els seus porus la influència del Deu dels Deus, Lamine va aprendre el més important de tot: jugar sense por. Com ho feia Lionel però també tota la generació d'Xavi iIniesta i, per descomptat, Neymar, ídol del nostre noi i que segurament li va ensenyar una altra valuosíssima lliçó: l'enorme capacitat de destrucció d'un ego mal regulat.

Subjectant entre les dents precisament aquella palleta que els permet continuar respirant sota el fang, no és estrany que a Madrid continuïn esforçant-se per pintar un retrat distorsionat de Lamine, resant a les nits perquè el seu "pai" el porti pel mateix camí desorientat que a l'altre. Però el millor de tot és que a ell li és absolutament igual. Continuarà regnant per a ells i torturant-los, regalant-los turment amb la blaugrana i èxtasi amb La Roja mentre surfeja entre rivals tot just fregant l'escuma d'aquest flux temporal desbocat en què habita. Un estrany entrellaçament quàntic on pot dir alhora que no guanyar l'última Pilota d'Or segurament va ser el més adequat per al seu desenvolupament personal però també que espera guanyar-la, sense més dilació, aquest mateix any. "Sic transit gloria mundi".

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana