Anthony Gordon, l'alemany

Com tota gran, mitjana o petita estrella del futbol anglès, Anthony Gordon arriba al Barça pujat al seu càntic: "Oh Anthony Gordon, He's here to light the way!". Una lletra esperançadora, encaixada en la música del tema 'Magic in the Air'. Cançó escrita i interpretada per, a la sazón, Magic System, grup de l'estil de música dance popular ivorià de mitjans dels 90 conegut com 'zouglou', que ha estat un habitual en els remixes que animen els estadis europeus aquest segle. No deixa de ser irònica la reiteració del concepte de 'màgia' en la seva mitificació per part de l'afició del Newcastle, perquè l'atacant anglès, el segon que vestirà la blaugrana a les ordres de Hansi Flick després del fructífer Rashford, té més de estibador de port que de prestidigitador.

Com explicava Eric Idle quan interpretava el presentador d'aquell divertidíssim fals documental dels Monty Python sobre els 'Rutles', una paròdia grollera i patètica dels Beatles, Anthony va néixer a Liverpool, es va criar a Liverpool, va ser pare d'un nen amb la seva nòvia de tota la vida de Liverpool, i l'equip on va fer els seus primers passos va ser, per descomptat, l'Everton. Des d'aquí, el seu camí fins a l'elit del futbol ha estat força tortuós. I, per descomptat, si Deco i Laporta l'han escollit com el primer futbolista pel qual bolcar el sac dels milions i celebrar l'esperada tornada als números negres en el fair play financer de LaLiga no és, precisament, perquè hagi de rivalitzar amb Lamine Yamal quant a meravelles sobre la gespa o li disputi el Pichichi al pobre Mbappé. Sinó més aviat perquè la seva identitat secreta concorda a la perfecció amb el que buscava Hansi per portar el seu Barça al següent nivell.

Resulta que Gordon, malgrat el que digui el seu passaport, és més alemany que britànic. M'explico: si vostè, astut lector, és aficionat a les autobiografies de futbolistes, sabrà que una menció molt reiterada en un bon nombre d'elles es refereix a un company o rival que tenia "pulmons de cavall", "no es cansava mai" o "corria per deu i era impossible perseguir-lo perquè et rebentava". I, a més, coincideix que vuit de cada deu vegades la nacionalitat de l'elogiada pel seu impacte físic sobre el joc es troba a escassa distància de la conca del Rin. Una de les principals dificultats que es va trobar Flick per aplicar el seu model de joc, aquell que tan magnífica collita de títols li va proporcionar al Bayern, va ser emular la disciplina en la pressió dels bavaresos, equip de múscul llarg i cul respingó. En aquestes dues temporades marcades per les dificultats per inscriure fitxatges, Hansi ha cuidat La Masia i ha centralitzat la importància de jugadors intensos i sacrificats com Raphinha, Fermín, Pedri o Ferran Torres. Però les lesions i els inevitables baixos de la preparació física han frustrat més d'una vegada les seves màximes aspiracions.

Per això ara ho té claríssim: vol aprofitar la jubilació de Lewandowski i l'empenta econòmica del nou Camp Nou per portar-se tres o quatre tios que no només siguin bons, sinó que corrin com si els anés la vida en això. I com el nostre recordat Pedrito ja va cap als 39 anys, ha escollit el jugador més ràpid de la passada Champions, segons dades de l'Observatori del Futbol CIES. Però no només això, sinó a un que amb 25 anys només ha guanyat una Carabao Cup i ve a treballar per l'equip, mossegar en cada pilota i repetir esforços màxims una i una altra vegada fins a guanyar bé amb el Futbol Club Barcelona. Especialment, per fer tot això quan falti algun dels abans esmentats. No en tingui cap dubte que les maniobres del Barça per Julián, totalment rutinàries i habituals li pesi a qui li pesi, es deuen també a la capacitat del davanter argentí per la intensitat i a la fam endarrerida que té després de canviar el City de Guardiola per l'Atlètic de Simeone. Dos equips pels quals m'estalvio els qualificatius perquè són del tot innecessaris. Però a qui se li acut, Juli.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana