El temps de Fermín

La temporada del Barça tanca amb la penosa notícia de la lesió de Fermín en el penúltim partit de Lliga, el mateix que va certificar la imbatibilitat de l'equip blaugrana com a local en la competició al voltant de la qual s'organitzen totes les altres. El sensacional interior de La Masia, autor de 13 gols i 17 assistències i cada cop més nuclear en l'atac de Hansi Flick, va patir una fractura al peu dret que el deixarà sense Mundial. Gir cruel d'un destí pesadament irònic per al mateix futbolista que va guanyar una Eurocopa i un Or olímpic durant l'etern estiu de 2024.

Amb els futbolistes joves passa una mica com amb els fills: de sobte el temps, "un foc que em consumeix", com va dir Borges, es manifesta d'una manera diferent i sublim, reverdejant els nostres jardins i els nostres somnis. Ja no hem de buscar un propòsit, ja que n'hi ha prou amb acompanyar-los en l'experiència de créixer. Per això ens trenca el cor veure com el temps s'atura per a Fermín, un dels nostres nens. I a més no un qualsevol, sinó el que va haver de passar una temporada al Linares i estampar-nos una vegada i una altra a la cara el seu nom de peixater de barri i el seu aspecte de noi que va a la campanya de l'oliva per donar un cop de mà a casa fins a demostrar que el seu lloc en aquest Barça multicampió no només està assegurat sinó que es canta, com un crit valent, a l'onze titular.

Fa molt de temps que dono la tabarra per aquell Twitter de déu amb què el meu mig del camp favorit per al Futbol Club Barcelona de Flick és el que componen Pedri, Gavi i Fermín. I no pas perquè De Jong sigui un futbolista d'allò més exasperant. Que també, com deia l'ínclit M. Rajoy. Ni per rocambolesques alienacions romàntiques com la que, per exemple, ho confesso, un dia em va portar a exclamar que Marc Bartra acabaria sent capità blaugrana. És que aquest trio en particular, ja sigui apuntalat per un mig centre defensiu o coronat per un mitjapunta accelerador, em sembla que desplega un equilibri inigualable de qualitat, caràcter i ambició. Totes les seves virtuts juntes posen al servei del Barça una dinamo de futbol que oscil·la entre la pausa i el vertigen, el control i l'entropia, com molt poques s'han vist en la història d'aquest joc.

En aquesta cuina plena de creativitat, valentia, tradició i enteniment, Fermín és clarament el cap de postres. Un mag de la batedora que es gira cap a porteria com ningú després del primer control, una eminència de les textures del cacau que energitza els seus companys cap a la porteria rival, i un triple Estrella Michelin en l'art de emplatar els seus gols donant-los aquesta última pinzellada de dolçor, sal o picant que converteix un simple flam o una austera torrada en meravella per als sentits. I, a més, ens sol regalar la cirereta d'una celebració rabiosa, l'últim i perfecte toc amarg que ressalta el gust de qualsevol victòria important. Per això estem tan tristos, perquè aquest estiu, en les llargues sobretaules dels àpats amb amics que precediran els primers partits d'Espanya en aquesta Copa del Món haurem de tirar de meló o de Cornetto per acompanyar el sol amb gel. Tots dos són molt bons i s'agraeix que ens alegrin els estius, però sens dubte no són el mateix.

P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana