El vaig anomenar "Tractorowski"

Què menys que alçar una cella quan Robert Lewandowski va acceptar fitxar per un Barça esventrat i sense madurar. Era evident que Laporta necessitava una estrella de la qual penjar l'estendard que portaria el prometedor però una mica orfe Xavi Hernàndez. Tant, com que a la cartera només hi havia per pagar una sola bala de plata amb la qual amenaçar el Maligne, i el reputat davanter polonès, d'excel·lent plenitud al Bayern, afrontava un canvi d'ecosistema que semblava massa brusc. Què li impediria acomodar-se a esperar centrades laterals mentre cobrava un salari de crack durant quatre anys que podien fer-se llarguíssims i, com van pronosticar els agorers, l'inici de la conversió del Barça en un nou Milan en permanent decadència?

No obstant això, el cel es va obrir en els seus primers quatre mesos de blaugrana, i van ploure gols. El gaudi indescriptible de contemplar-lo ballant jornada rere jornada amb la porteria contrària va ser com esperar un reumàtic Fred Astaire i que de sobte aparegués un esplendorós Gene Kelly sobre l'escenari. Recordo especialment un gol al Mallorca que va semblar prodigiós, una sageta creada del no-res i feta de fi aire que va volar fins a perforar la xarxa rival per donar tres punts més a un Barça que va acabar sent campió. És cert que el seu influx com a deïtat realitzadora es va esvair a la segona meitat de la temporada per diverses circumstàncies, i per això l'assoliment del títol de Xavi va ser bastant més terrenal del que el barcelonisme estava disposat a reconèixer com un retorn a la primera línia competitiva. Però, vist amb perspectiva, l'impacte de Lewa al club va ser atòmic.

La seva segona temporada es va embolicar en la complexitat. Però, alhora, es va convertir en un magnífic exemple de la seva resiliència. Després de superar una lletja lesió de turmell a l'octubre, va destacar com un dels pocs futbolistes que va exhibir fiabilitat en un equip necessitat d'un lideratge més optimista. Com un trencat trobant un descosit, va ser just l'estiu següent quan Robert i Hansi Flick, l'home que el va conduir a coronar les seves vuit Lligues a Munic amb un Triplet, van reunificar els seus camins. Sens dubte, golejador i míster van ser l'un una àncora per a l'altre, però amb el pas dels mesos es va agreujar la dissonància entre un davanter amb tot l'ofici del món però en evident declivi físic i un Barça que començava a enlairar-se cap a l'elit a base de velocitat i joventut descarnada. Innombrables jugades grinyolaven en passar pels seus peus, l'explosió de jugadors tan vertiginosos com Lamine i Raphinha el van relegar a un honorable però més discret tercer o quart lloc en les curses cap a l'àrea rival i sí, reconec que jo mateix el vaig anomenar 'Tractorowski' per intentar explicar per què la seva presència dièsel era, si més no, discutible en un equip que demanava combustible de coets.

Però Robert, impassible, va continuar marcant gols. Al Madrid, a l'Atlètic, al Vila-real, a l'Athletic, a la Reial, al Benfica, al seu Bayern, al seu Borussia de Dortmund... I així va arribar a la seva quarta i última temporada de contracte: amb un triplet de títols nacionals calentonet a la butxaca, l'estima d'una afició que li va saber exigir però també celebrar-li i fins i tot la possibilitat d'allargar el seu vincle amb el Barça. Però hauríem d'haver sabut que un tècnic alemany i un veterà de la Bundesliga anaven a ser massa bons professionals com per enganyar ningú. Així que Hansi es va jugar la major part de les llenties d'aquest curs amb Ferran Torres obrint camins cap al gol, i el llegendari Robert Lewandowski es va acomiadar ahir del Barcelona de nou com a campió, amb un somriure a la cara i 119 gols per al record. I jo mai podré pensar ja en ningú més quan escolti allò de "és polonès qui no boti".

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana