Els enemics del Barça

Fins i tot sense el concurs de Lamine Yamal, el Barça acaba l’abril en clara disposició de revalidar el campionat de Lliga. Onze punts d’avantatge sobre el Madrid ho contemplen a falta de només quinze per disputar-se, després del mostatxasso de realitat que va administrar Bellerín a l’equipet de Arbeloa a l’exili bètic de La Cartuja. Ha volgut la casualitat que la pròxima jornada l’Espanyol rebi els blancs a Cornellà, a partir d’ara també coneguda com a Nova Rosario, en eminent aquelarre dels dos més tradicionals enemics del Futbol Barcelona. Perquè un rival només vol guanyar-te, però un enemic no s’atura aquí: també t’odia, anhela la teva desgràcia i justifica amb vehemència qualsevol injustícia contra tu. Tot això, a més, per decisió pròpia.

En circumstàncies normals, l’embat entre pericos i merengues hauria acabat en poc més que una òpera bufa saldada amb victòria blanca. Però resulta que les trajectòries en caiguda lliure d’ambdós equips no coincideixen en l’espai però sí en el temps. De no guanyar el Madrid, la seva visita al Camp Nou la jornada següent potser tingui més d’escarni que de Clàssic. De no empatar almenys l’Espanyol, els escassos 38 punts que llueix avui al seu caseller, fins i tot si es converteixen en 41 després de jugar aquesta nit contra el Llevant, poden tornar-se força angoixosos.

Les urgències amb les quals tots dos arriben a la jornada 34 demostren un cop més que si per alguna cosa es caracteritza fins ara l’etapa de Hansi Flick al Barça és per una colossal paradoxa: l’entrenador amb més potencial per convertir-se en enemic etern dels culers, el mateix que va liquidar l’era Messi a la Champions al capdavant del Bayern amb una golejada històrica a la desoladora bombolla de Lisboa, no para d’enderrocar l’ambiciós projecte del Madrid en una final rere l’altra i està realment a prop de confirmar que la Lliga ni va en BMV, ni saluda l’astúcia de l’agent 007, ni coneix cap espartà. Contra les mítiques i els esperits d’altres, Hansi col·loca un somriure i la defensa avançada. I, a més, cada vegada que visita l’RCDE Stadium, fa un cop de mà al títol. Això, quan no els fitxa el seu millor porter.

Però la indigestió que bull a les entranyes dels infidels prové de més lluny encara. Xavi, abans de llançar-se a jugar amb el botó d’autodestrucció del seu projecte com un gat que s’enfada amb el seu cabdell de llana, també va golejar el Madrid, li va arrabassar un títol en una final i va clavar una Lliga a casa de l’Espanyol, on un grapat d’emmascarats van saltar al camp per dissoldre la celebració blaugrana i convertir-se en el trist orgull de milions de patètics perdedors. Passi el que passi, ja sabem que els intents de la Brunete mediàtica del madridisme de reduir tota la història de l’esport mundial a una sola competició mai cessaran. I també que al primer equip dels afores de Barcelona s’entretenen jugant a ser el poblet d’Astèrix però amb un entrenador vinagres en lloc de poció màgica. Ben està. Ja se sap que als enemics mai cal tenir-los lluny, i a més sempre cal perdonar-los. Perquè, com va dir Oscar Wilde, no hi ha cosa que els enfurismi més.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana