Raphinha com a símptoma

A cap culer que vegi els partits del seu equip des que Hansi Flick va arribar a la banqueta blaugrana se li escapa que la lesió de Raphinha amb el Brasil és un canonada tremenda a les esperances del Barça de guanyar més d’un títol aquesta temporada. Un dels principals èxits del tècnic alemany amb la plantilla blaugrana va ser convertir Rapha de trencat en descosit. Com ja es va comprovar a l’etapa de Xavi, era inútil pretendre que desbordés els laterals rivals com a extrem. Ni arrencant des de parat des de la banda dreta ni atacant l’espai des de l’esquerra ho aconseguia. Així doncs, Flick el va convertir en una piranya de l’interval, des d’on encapçala una pressió huracanada i fabrica innombrables gols que són fills de la fe i el vertigen.

La rúbrica de l’11 sol estar al peu dels millors partits blaugranes, Clàssics, semifinals i finals. I, al contrari, se’l recorda grinyolant les dents a la banqueta o arrufant el nas a la graderia durant els batacades més sonades. Sense anar més lluny, el 4-0 del Metropolitano. En el cas de Raphinha, al seu rendiment directe cal afegir-hi a més el seu efecte galvanitzador, una descàrrega competitiva que reanima els cors dels seus companys i converteix fins als tendons més rígids en fuets implacables. Un dels secrets d’aquest Barcelona és que ha incorporat una gegantina secció de percussió al seu gust pel simfònic. I el brasiler, en aquesta sort, és el major especialista del triple bombo que hi ha a la plantilla. La seva absència és la manera més fàcil de perdre el ritme per a un equip que navega entre la pausa i l’arravatament sense acabar de decantar-se per cap dels dos.

La seva lesió durant l’aturada de seleccions més innecessària possible, decretada per jugar partits amistosos just abans dels quarts de la Champions i a poc més de dos mesos de l’inici del Mundial, deixa un regust incendiari que aviat es converteix en brasa resignada. No està el Brasil actual com per cometre negligències en la preparació i la cura de futbolistes com Raphinha o Vinicius. Recordem que un dels seus dos principals davanters ha marcat 7 gols aquesta temporada amb el Manchester United i l’altre 19 amb el Brentford, registres ombrívols per a una Canarinha més desdibuixada si cal que en cites anteriors. Però continua sent demencial que un club professional gasti 60 milions en un futbolista més tants d’altres de salari durant el seu contracte i es quedi sense ell just abans de les setmanes decisives de la temporada perquè el futbol de seleccions ha decidit, pel seu sant moreno, distribuir-se al llarg de l’any sense importar-li cap altre negociat.

La lesió de Raphinha en aquestes circumstàncies és una píndola especialment amarga d’empassar en aquesta nostra nació disfuncional, on la nova gran estrella de la selecció és un jove català d’origen marroquí i format a la Masia del Barça odiat fins al moll de l’os per la majoria de la massa social futbolera i patriota, i a més a bona part de l’afició culer el que faci o deixi de fer Espanya al Mundial els és ben igual. Com hem d’entendre des d’aquest racó mesquí del planeta futbol que quedar-nos sense Rapha a aquestes alçades era just i necessari?

P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana