Un nou vell Barça

El Barça es va embarcar la setmana passada en una travessia nostàlgica el primer fita esportiva de la qual va ser la visita a St. James' Park, vetust estadi del Newcastle. Com sol ser habitual, els blaugranes van obtenir pitjor resultat a l'anada del creuament contra els anglesos que en el primer acte disputat en idèntic escenari durant la lligueta d'aquesta mateixa Champions. I, com en tantes altres nits europees per aquests camps britànics o alemanys, els culers van començar l'eliminatòria amb un empat a domicili i un peu penjant del filferro, llastrats per les baixes i oprimits per la intensitat del seu rival. Fins i tot va ser reiteratiu el concurs d'Araújo, clàssic Peixos amb ascendent Càncer, maleït pels astres en una competició que sol cebar-se amb els avassallats.

Tot va succeir en una setmana de campanya electoral per la qual van desfilar, amb sort dispar, personatges estrambòtics d'altres temps blaugranes com el Xavi Hernández entrenador, Edu Polo, Joan Gaspart, Rafaela Pimenta, Mateu Alemany, Ter Stegen o el mateixíssim Josep Maria Bartomeu. Només van faltar André Cury, Antón Parera i Romerito per completar un cartell digne del Primavera Sound. Fins i tot va coincidir que Pep Guardiola visitava el Bernabéu, on va constatar una vegada més com de diferent és invocar el Maligne quan, en lloc d'al capdavant del gloriós Futbol Club Barcelona, es comanda un grapat de futbolistes que mai van acabar de fer el salt.

Tota aquesta estranya corrent va desembocar, enterbolida per la cendra i les runes, en un dia d'eleccions a la presidència del Barcelona que va orbitar al voltant del partit contra el Sevilla de la segona volta de la lliga. El resultat sobre el camp va fer oblidar el correctiu de la ja llunyaníssima jornada 8 al Pizjuán. I, curiosament, va ser un 5-2 idèntic al d'aquell darrer xoc de la Lliga 93-94 que va ratificar el quart aliró consecutiu i cant del cigne per al Barça de Johan Cruyff, catapultat pels 30 gols de Romário i atornillat per l'improbable José Luis González aturant-li un penal al deportivista Djukic. Si parlem de futbol 'vintage', res com l'actual davanter centre del Barça, així que ahir el 'hat-trick' el va haver de signar Raphinha, un crac brasiler menys creatiu però més fiable que gairebé tots els anteriors, signe d'uns nous temps inaugurats després de la fugida de Neymar el 2017.

Va tornar Gavi, amb la seva qualitat i coratge habituals però també activant la dolorosa memòria de Ansu Fati al cor de qualsevol barcelonista de bé. I el recompte a les urnes va declarar guanyador Joan Laporta per aclaparament davant Víctor Font. El líder de l'oposició mai va saber com desgastar el seu contrincant per evitar que renovés mandat igual que en la seva primera etapa com a 'president'. És relativament fàcil convèncer el 'soci' que Laporta ha pres decisions qüestionables. Reprovables, fins i tot. Però una cosa molt diferent és persuadir-lo perquè ignori com dues d'aquestes decisions, fitxar Hansi Flick per veure si realment la plantilla amb què comptava Xavi no donava per a més, com ell mateix afirmava, i activar la mare de totes les palanques amb la construcció del nou i colossal Camp Nou, han canviat radicalment el rumb d'un club que sovint mira enrere amb ira però també sap com de perillós pot ser, a la vida i especialment al futbol, deixar-se anar en braços de allò bo per conèixer.

P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana