El Barça es va despertar coix i afligit després de la patacada a l'anada de les semis de Copa al camp de l'Atlètic. No tant perquè el terra d'una golejada històrica s'obris sota els seus peus a la primera part, amenaça relativa per a un equip acostumat al vertigen constant, com per la seva nul·la capacitat de reacció després del descans i ficar ni que fos un dit del peu en una eliminatòria que, siguem sincers, sembla liquidada. Només la incansable producció ofensiva d'un Barcelona més que capaç de crear una dotzena d'ocasions clares en 90 minuts, el gust del Cholo per les profunditats de la seva pròpia àrea quan es veu en avantatge i la distància temporal entre l'anada i la tornada alimenten l'esperança blaugrana de, almenys, vendre car el bitllet a La Cartuja.
Però és molt difícil que hi hagi miracle sense sants. I els dos futbolistes de la plantilla del Barça que més nítidament apareixen tocats amb una aurèola, cap dels quals va comparèixer a més al Metropolitano, esdevenen imprescindibles en les oracions culers del proper 3 de març. Pedri i Raphinha no només estan ungits per la seva qualitat, sinó també per la seva decidida consagració al sacrifici. Això és el que els diferencia abismalment de companys com De Jong i Olmo, els dos migcampistes que Flick va triar per llegir les escriptures del seu equip al costat d'un Casadó que, a aquests nivells, no passa de monaguillo. L'Atlètic va ser un autèntic sermó de la muntanya, i va confirmar que els dos rossos són precisos amb la pilota però també desmenjats en excés sense ella.
Durant molts anys ha existit un compte a xarxes socials anomenat 'Kim Jong-un looking at things (mirant coses)' que produeix una estranya barreja de diversió i temor. El seu propietari es dedica a penjar fotos del sinistre dictador nord-coreà mentre aquest realitza innombrables visites a fàbriques, instal·lacions, escoles, hospitals, casernes militars, locals i laboratoris de tot el país. Allà fotografien el "líder estimat" observant alguna cosa, el que pertoqui segons el lloc -un vidre esmerilat, un mostrari de rajoles, una avioneta o un grup d'escolars-, ja sigui amb expressió d'interès moderat, somriure petrificat o, directament, un rostre taciturn que intenta transmetre profunditat i solemnitat però es precipita cap a un indecorós avorriment existencial. I la veritat és que no vaig poder sinó trobar cert semblant d'aquestes cares de Kim amb les de Frenkie i Dani quan contemplaven les onades atlètiques com un cérvol petrificat davant els fars del cotxe que està a punt d'atropellar-lo.
Serà molt difícil per al Barça arribar a la final de Copa i, de fet, competir per la resta de títols si intenta mantenir el seu model de futbol reactiu mentre alinea jugadors que tendeixen a la paràlisi. Quan els rondos de l'equip rival no només serveixen perquè aquest s'organitzi al voltant de la pilota sinó per llançar els seus extrems a l'esquena dels laterals blaugrana amb desenes de metres per davant, és imprescindible que els migcampistes i davanters de Flick no només s'anticipin a la circulació de la pilota, sinó que ho facin amb cama forta. Si només hi ha disponibles jugadors que o van al tackling a totes les jugades o es queden mirant, potser és millor que la línia defensiva es retiri una mica per tenir més temps de corregir després de pèrdua. En cas contrari, segurament la debacle del Metropolitano no serà l'últim cruixir de dents del Barcelona campió aquesta temporada.
P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana