Masia no n'hi ha més que moltes

El Barça es manté ferm i taxatiu en el lideratge de la Lliga després de doblegar, sense Pedri, Raphinha ni De Jong al camp, un Mallorca amb poc pes, encomanat al cap de Muriqi, el peu de Pablo Torre i l'energia de Jan Virgili. L'extrem de Vilassar de Mar li va aigualir la sobretaula a Koundé, i la seva gosadia va ser, no sense una bona dosi d'ironia, el primer acte d'una nova epopeia de La Masia.

I és que, precisament, el paper central de la pedrera del Barcelona, sense parangó a l'elit del futbol europeu per més "Golzalos" i Doués que s'inventin altres per enganyar els turistes, llueix en tot el seu esplendor gràcies a la multitud d'històries diferents que distingeixen cadascun dels jugadors d'aquesta nova fornada triomfant. Començant per el pròdig Dani Olmo i el patit lleig Éric García, dos clars exponents d'una política de fitxatges que mai oblida el que els nens de la seva pedrera sempre tindran i els altres no. I seguint per l'indomable Fermín, qui va passar de ser el jugador que millor es girava amb la pilota de tota la plantilla del Linares a tornar-se indiscutible a l'onze titular per al 99% dels culers, el 100% si es tracta d'una final.

En aquest carrusel d'il·lusions també hi cap l'esforç humil, gairebé monacal, d'un Gerard Martín convertit en el millor pedaç per al gran esquinç del segon any de Flick al centre de la defensa. Fins i tot l'estancament tèbi d'Alejandro Balde, encallat en una eterna joventut pletòrica que conserva intactes totes les seves sorprenents qualitats però, igual que una maledicció, el reclou com un geni dins una ampolla. També contra el Mallorca va aparèixer el record del millor Marc Casadó, vers lliure recitat a ple pulmó i condensador d'un futbol tan senzill com aguerrit. 

Però res explica millor la meravellosa fertilitat de l'escola blaugrana com la coincidència en un sol partit de l'exuberància en el desequilibri de l'exiliat Virgili, el fuet només a l'abast d'uns pocs escollits del gloriós Lamine Yamal, el primer gol ple de fredor i prestància del talentós Marc Bernal i el debut de Tommy Marqués, novè canterà amb la firma de Hansi Flick en el seu primer parell de botes adultes. El qual, al seu torn, va dibuixar indirectament sobre el camp la fina silueta de Dro Fernández, el deslleial, qui segurament hauria disputat aquells set minuts i escaig que ahir van canviar per sempre la vida d'un noi ros criat en una família de xefs del barri de Gràcia. Que ho gaudeixi. I a l'altre, el que va marxar, que li aprofiti.

P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana