El mai vist al Camp Nou: resisteix dempeus després de l'eliminació copera i brinda una ovació tancada als jugadors del Barça

Dempeus. Sense deixar d'aplaudir. Sense parar de cantar. Oblidant per un moment les presses per tornar a casa. Ometent aquesta necessitat d'anar a dormir per matinar l'endemà. El Spotify Camp Nou va donar una lliçó de comportament i respecte aquest dimarts, coincidint amb el retorn de la Grada d'Animació un any i mig després de la seva expulsió.

El FC Barcelona va caure eliminat contra l'Atlético de Madrid, però els jugadors s'ho van deixar absolutament tot al camp. Es van deixar la pell per aconseguir una remuntada històrica i va faltar ben poc per aconseguir-ho. Els de Hansi Flick van guanyar amb autoritat (3-0) i van morir a la vora, però ho van fer amb les botes posades.

Oda al futbol

Lamine Yamal, Bernal i Cubarsí, les tres joies de la generació 2007, van cantar una oda al futbol coronada pel rei d'aquest joc, Pedri González, que va brindar una nova exhibició per intentar conduir els seus a la glòria. Recentment recuperat de lesió, el geni canari es va jugar el físic i va arribar ofegat al final del partit, però va tornar a meravellar el món amb el seu formidable talent. Es va afartar de trencar les línies de l'Atlético i de desmenuçar el seu centre del camp durant els 97 minuts que va durar el xoc.

La derrota del Barça és dolorosa, però sap a victòria. Poques vegades en la història, el Camp Nou s'ha rendit als seus jugadors després d'una derrota o una eliminació. En aquest cas, els blaugranes es jugaven accedir a la final de Copa. No ho van aconseguir. Hansi Flick va signar la seva primera derrota en una competició espanyola des que va fitxar pel Barça. Res d'això impedia a l'afició reconèixer l'esforç descomunal dels jugadors. La entrega, el coratge, l'esforç, la solidaritat i l'empenta incansable per intentar aconseguir un impossible.

Dos caiguts en batalla

El 4-0 de l'anada, marcat per una deplorable actuació arbitral, complicava molt l'empresa. L'objectiu d'arribar a la final passava a convertir-se en una gesta. I ben a prop va estar d'aconseguir-se. Malgrat les lesions --tant Koundé com Balde van caure en batalla--, malgrat generar 15 córners, malgrat llançar més de 20 vegades a porteria, nou d'elles entre els tres pals.

El més semblant que es recorda a l'estampa viscuda aquesta nit a Barcelona va ocórrer el 2012, quan el Chelsea va eliminar el Barça de Guardiola a les semifinals de la Champions. Però ni tan sols aquell dia es va veure un Barça tan agressiu i generador d'ocasions com el d'avui. En aquella ocasió, la defensa del Chelsea va ser pràcticament infranquejable (2-2), però aquesta vegada, en el mateix escenari, el Barça ha generat moltíssim. Ho ha intentat sense cessar, acompanyat per la mala sort en diversos moments.

Fins al final

La derrota d'aquest dimarts té alguns paral·lelismes amb la dolorosa eliminació contra l'Inter de Milà a les passades semifinals de la Champions League 2024-25. El Barça va regalar una altra lliçó magistral de futbol a tots els espectadors, però es va estavellar contra un Inter molt solvent defensivament i capaç d'aprofitar les seves ocasions al contracop.

El Barça de Flick ha demostrat, una vegada més, que s'ho deixa absolutament tot per guanyar. Que no es cansa de donar motius perquè els culers se sentin orgullosos. I això és el que vol la gent. Això és el que significa ser del Barça. La grandesa de lluitar fins al final, de no rendir-se mai i d'oferir, sempre, la millor proposta futbolística.