Qui va matar el ‘topless’?
"Probablement el senyor assegut a deu metres està mirant a l'horitzó pensant en la hipoteca. Però tu ja no saps distingir-lo del babós que està esperant que et giris per treure el mòbil"
No sé exactament quan va passar, però va passar. El ‘topless’ ha desaparegut de les platges espanyoles.
No completament, és clar. Sempre queda alguna irreductible gala resistint a l'invasor amb els pits al sol. Però qualsevol que hagi trepitjat una platja aquest estiu haurà pogut comprovar que aquella estampa tan habitual dels noranta i els primers dos mil s'ha convertit gairebé en una raresa.
Alguna cosa ha passat. Tinc diverses teories i sospito que totes tenen alguna cosa a veure.
La primera és que l'era hippie va morir i sobre les seves cendres hem aixecat una generació sorprenentment més conservadora.
Els ‘fachalecos’, els polos nuats al coll, les polseretes amb la cinta de la Mare de Déu del Pilar i els nens amb pantaló curt i mitjons fins als genolls fins i tot quan fa un fred que pela ja formen part d'una nova estètica familiar espanyola. Alguns diran que els Pombo hi tenen alguna cosa a veure. Jo no m'atreviria a tant.
Però aquesta explicació no acaba de convèncer-me. Perquè també han deixat de fer ‘topless’ moltes dones que no tenen cap intenció de comprar-se un xalec folrat.
I aquí apareix el veritable assassí: el telèfon mòbil.
Abans un anava a la platja amb un para-sol, una nevera, un entrepà de truita i, amb sort, un Nokia que pesava aproximadament el mateix que un totxo. Ningú portava una càmera a sobre excepte els turistes japonesos, algun pare de família entestat a documentar les vacances i els paparazzi apostats darrere d'una roca a Eivissa.
Avui portem tots una càmera d'última generació permanentment a la mà.
Una càmera capaç de fotografiar eclipsis, concerts a dos-cents metres i cotxes circulant a tota velocitat. I, naturalment, també la senyora que està tranquil·lament estirada tres tovalloles més enrere.
Perquè ara un no ha anat a la platja si no existeix constància documental d'això. Fotografies entrant a l'aigua. Fotografies sortint. Fotografies llegint. Fotografies dels peus davant del Mediterrani. Fotografies del mojito. Fotografies del mojito amb els peus. I vídeos. Centenars de vídeos.
I, al fons de tot aquest gegantí arxiu audiovisual, hi som la resta. Per això les dones hem anat interioritzant aquesta realitat fins a tapar-nos.
No necessàriament perquè ens faci vergonya ensenyar els pits, sinó perquè hem perdut una cosa fonamental: el control sobre qui pot veure'ls. Una cosa és treure't el sostenidor perquè et dona la gana i una altra ben diferent acabar, sense saber-ho, formant part del carrusel d'Instagram d'un desconegut de Valladolid.
A més, les mateixes xarxes socials han contribuït a aquesta paradoxa sense sentit: podem ensenyar pràcticament tota la nostra vida, però el mugró femení continua sent material altament sospitós.
Així que fer quatre fotografies boniques durant unes vacances a Formentera implica aquesta cerimònia absurda de posar-se el biquini, fer-se la foto i tornar a treure-se'l. Posa sostenidor. Treu sostenidor. Una murga.
Però existeix una altra possibilitat força més desagradable.
Que la fotografia no sigui accidental.
Que algú pugui fotografiar-te expressament sense que te n'adonis. O gravar-te. O ampliar la imatge. O compartir-la. La tecnologia ha convertit una possibilitat que abans requeria força infraestructura en una cosa que cap en una butxaca.
I aquí apareix inevitablement la desconfiança. Perquè probablement el senyor assegut a deu metres està mirant a l'horitzó pensant en la hipoteca. Però tu ja no saps distingir-lo del babós que està esperant que et giris per treure el mòbil.
I aquesta és precisament la merda de la qüestió.
Que hem acabat sospitant també de qui no ha fet absolutament res.
Potser per això hem acceptat resignadament la marca blanca del biquini travessant-nos el pit cada estiu. És horrible, sí. Però entre semblar un gelat de dos sabors —xocolata-vainilla— quan arriba el setembre i córrer el risc d'aparèixer gratuïtament al telèfon de qualsevol desconegut, sembla que moltes hem triat el gelat.
El ‘topless’ va néixer com una petita conquesta de llibertat corporal. I potser no l'ha matat la vergonya, ni tan sols el neoconservadorisme.
Potser l'ha matat una cosa molt més moderna: una càmera de 48 megapíxels.
