Meloni, lluny de Lampedusa
"Albares i Pedro Sánchez tenen l'obligació de ressuscitar l'hivern de la consciència, en plena canícula canvi-climàtica. I ho faran contra la barbàrie del present gatopardià"
L'Itàlia de Marinetti ressorgeix; la del Duce es rearma de moral davant l'enemic exterior, un honor que recau en Pedro Sánchez.
El tractat de Schengen és el preu de la invasió a Ceuta; a les cues de Barajas i Chamartín es veu diàriament el malestar de les famílies espanyoles i transalpines, en el control de passaports extracomunitaris.
El ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha tornat la pilota al Quirinal, comparant les invasions marroquines amb la incomptable allau de subsaharians a l'illa de Lampedusa, enclavament italià al territori de la UE més proper al Tròpic de Càncer, a part de Canàries.
Giorgia Meloni, primera ministra, sosté a mitges la coalició ultra de Germans d'Itàlia, amb la Lliga de Salvini i Forza Italia, i li convé un enemic exterior per galvanitzar la unió interior després d'evitar la fugida de Venècia i Reggio Calàbria a les eleccions municipals i a les portes dels comicis generals de 2027.
Ella es fa estimar al Sud, territori del gentilici. Es considera gatopardià, encara que a Itàlia la vegin només com una lampedusiana de seconda fiducia. No pot revelar veritats com va fer aquell príncep de Salina que va confessar canviar-ho tot per no canviar res, segons va deixar escrit el noble de Lampedusa situant el gènere novel·lat per sobre del temps.
Meloni té un toc d'un altre escriptor italià, Gabriele D’Annunzio, aquell mestre de la lletra profundament enamorat del militarisme, destinat a una nova nació.
Somiava una Itàlia frentista de ciutadans valents, capaços d'anar a la guerra; no acceptava el país reconegut pels seus bells paisatges, les seves antigues ciutats i les seves meravelloses obres d'art; proclamava que “corri la sang”, amb el simple motiu d'engrandir la nació. ¡Porca miseria!
Meloni no arriba tan lluny, és clar, però li va la marxa del conflicte perquè pertany al món populista empoderat en la discussió, amb les seves gotes de lletjor, com ha demostrat el ministre d'Exteriors italià, Antonio Tajani, convençut que la reacció d'Espanya de suspendre també el tractat de lliure circulació de Schengen, introduint controls a les fronteres com havia fet Itàlia després del que va passar a Ceuta, és “incomprensible i totalment inacceptable”. L'expresident berlusconià del Parlament Europeu s'amaga darrere del paper: “Nosaltres vam suspendre l'espai Schengen, com exigeixen els Tractats, perquè va passar quelcom extraordinari a Ceuta”, declara Tajani al diari La Stampa.
“Vas començar tu”, “em rento les mans”, “Roma no paga a traïdors”; sonen les notes alegres de l'italianisme de l'“etern retorn”.
La cap de l'Executiu parla avui amb el rictus sever de la Roma que concedia la llibertat de culte monoteista i jueu, que es practicava a l'aire lliure amb el vistiplau del poder.
El Vencisteis galileos de Julià expressava que el judaisme era legal a criteri de l'apòstata, davant el cristianisme perseguit, que havia convertit l'Antic Testament en un camp de mines.
Meloni exagera el seu malestar migratori, expressa objectius per sobre del que som; ultrapassa l'essencial. És necessari que la diplomàcia dura serveixi per a alguna cosa i hi ha amenaces a països germans que no serveixen per a res, però que són indispensables.
Les aparences importen perquè l'esperit desitja el que ha perdut. La posició d'Itàlia o Dinamarca respecte als brots demogràfics és una mena de clientelisme en contra de l'afectat. Ambdós països intenten que Brussel·les impedeixi els centres de repatriació dels menors.
Els equips de natació i busseig o la difusió d'itineraris, punts de reunió o informació en temps real sobre les rutes des de Tànger i Tetuan a Ceuta circulaven àmpliament, abans del 30 de juliol. Informacions oficials han identificat a WhatsApp i Instagram “activitat potencial de xarxes o intermediaris vinculats al tràfic d'éssers humans”, una explicació oficial sobre l'origen de la crisi migratòria compartida pels Governs de Rabat i Madrid. Estem a les fosques sobre la marea humana. Els dubtes mai són l'origen de la certesa.
El ministre Albares va assegurar ahir dimarts després de la seva reunió amb el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, que “fins a l'última persona que ha entrat irregularment a Espanya tornarà al Marroc”. És un “puc prometre i prometo” a l'estil del Tigre, Abelardo de la Espriella, el president colombià davant del terrible terratrèmol, les conseqüències del qual posaran a prova el nou autoritarisme.
Albares i Pedro Sánchez tenen l'obligació de ressuscitar l'hivern de la consciència, en plena canícula canvi-climàtica. Alimentaran l'esperança salvaguardant els infants abandonats? Sí. I ho faran contra la barbàrie del present gatopardià. L'humanisme és un immens graner de la memòria; conserva drames injustament destinats a l'oblit.
