L'Estatut compleix 21 anys atrapat en una anomalia democràtica
"Encara ningú s'ha atrevit a enfrontar-se al colossal dèficit democràtic que arrossega des que el Tribunal Constitucional va driblar la voluntat popular expressada en el referèndum"
L'Estatut ha complert 21 anys i encara ningú s'ha atrevit a enfrontar-se al colossal dèficit democràtic que arrossega des que el Tribunal Constitucional va driblar la voluntat popular expressada en el referèndum.
Aquesta anomalia democràtica és la culminació d'una història convulsa. El Parlament va aprovar un estatut d'ambició federal i tracte bilateral, nascut d'un pacte nocturn tancat a última hora entre el primer govern tripartit i Artur Mas, cap de l'oposició.
A aquelles hores, el president José Luís Rodríguez Zapatero dormia plàcidament, convençut que no hi hauria estatut. Les seves fonts catalanes de confiança així l'hi havien transmès i els cronistes més afamats ja ho havien insinuat.
L'ensurt en llegir el text del nou estatut devia ser de campionat. Per al PP, Espanya estava amb un peu i mig al precipici. Per al PSOE, només el peu. Després, ja ho sabeu. El Congrés liderat pels socialistes va modificar al seu gust i a la baixa, naturalment, l'acord del Parlament. Tot i així, els votants catalans el van aprovar amb entusiasme contingut. Tanmateix, per al PP seguia sent massa, instigant el TC a rematar la jugada.
L'Estatut original estava condemnat. Era un assenyat compendi de drets redactats a recer d'una interpretació constitucional heterodoxa. Durant anys, alguns renomats juristes catalans van defensar una tesi arriscada. Deien que en formar part l'estatut del denominat nucli constitucional, el seu text podia impulsar canvis en la carta magna. Els garants oficials de la Constitució van dir que ni pensar-ho.
I així va quedar la cosa després de conèixer-se la sentència de 2010: un text irreconeixible, instal·lat en una mena de limbe institucional, després d'haver-se burlat la voluntat popular.
La possibilitat que el TC no acceptés la via catalana va ser contemplada per l'impulsor del nou estatut, des d'abans d'iniciar-se els tràmits i les negociacions. El president Maragall ho va explicar al Parlament abans que tot comencés, encara que, pel que sembla, ningú el va escoltar. Si Madrid no accepta la nostra proposta, el que suposaria un error històric, va venir a dir als diputats, aleshores el text retocat hauria de ser sotmès a consulta ciutadana per veure què es fa.
Zapatero no estava per a noves consultes i el segon tripartit tampoc. Els dos governs es van resignar al dèficit de legitimació i a la retallada final. Encara que es van declarar capaços i disposats a arreglar l'embolic amb unes quantes lleis orgàniques.
CiU i ERC es van desconnectar de la via estatutària i es van dedicar a passar pantalla rere pantalla fins arribar a la del fracàs. El PSOE es va oblidar de tot tot i estar a l'oposició. Fins que Salvador Illa i el mateix Pedro Sánchez, estant en campanya, van recordar el greuge institucional que suposa per a Catalunya viure amb un estatut imposat. Sembla, de nou, que tot es reconduirà amb lleis orgàniques.
Un dia, més tard que d'hora, s'arribarà a la conclusió que l'ambició de l'estatut aprovat el 2006 pel Parlament exigeix una profunda reforma constitucional prèvia per materialitzar-se. En realitat, la necessitat d'aquesta reforma constitucional prèvia per fer viable l'Estatut ja es va proposar el 2004, però com en tantes altres coses, Pasqual Maragall es va quedar sol defensant la idea. La resta es va posar les mans al cap davant de tanta gosadia.
