Filosofia

Carl Schmitt: paraules, excuses i confessions

L'editorial El Paseo publica, amb una traducció de Fernando González Viñas, la conversa (a cor obert) que el pensador polític alemany, alineat amb el totalitarisme, va mantenir fa més de mig segle amb Klaus Figge i Dieter Groh

També: L'obstinació ‘yiddish’ d'Isaac Bashevis Singer

Llegir en Català

Carlos Mármol

Publicada 8 d’agost 2026 01:15h

Actualitzada 8 d’agost 2026 01:26h

Els éssers humans heretem d'altres –als quals no hem arribat a conèixer perquè se'n van anar abans que nosaltres arribéssim a aquest món– les paraules amb què pensem i som. I, en desaparèixer, en aquella hora fatal, com va escriure Rubén Darío, en què la foscor omple el quadre i ens expulsa per sempre del llenç de la vida –un dia hi som, l'endemà no–, el millor rastre que deixarem darrere nostre són també les paraules amb què els altres ens recordaran, si és que ho fan.

L'any 1971, fa una mica més de mig segle, Carl Schmitt (1888-1985), pensador polític i arquitecte jurídic del nazisme, qui probablement millor va definir la crua paleta monocroma dels grans totalitarismes del segle passat –la política consisteix a saber qui és amic i qui abans o després es convertirà en un enemic–, es va asseure amb Klaus Figge i Dieter Groh per mantenir una llarga entrevista en què el filòsof alemany es va prestar a parlar (a cor obert) de la seva vida i de les seves idees polítiques per a la Ràdio del Sud-oest Alemany (SWF).

La conversa, gravada amb un vulgar magnetòfon que avui es consideraria arqueologia, es va allargar fins a ocupar quatre cintes. En elles un Schmitt crepuscular, però encara en ple domini de les seves facultats (malignes, segons els seus detractors) juga amb els arguments, s'excusa, es reafirma, es confessa (davant desconeguts) i, al capdavall, deixa suspès enmig de l'aire, abans tan encès, una mena de testament intel·lectual.

Portada de l'assaig 'Mentre l'imperi sigui aquí' El Paseo

El segell El Paseo, dirigit per l'editor David González Romero, acaba de publicar el contingut íntegre d'aquest diàleg, amb una nova traducció de Fernando González Viñas, en un interessant volum –Mentre l'Imperi sigui aquí– que s'afegeix al seu Glossarium, també al seu catàleg. A més d'històric –no sempre es té l'ocasió de llegir en primera persona una de les ments que van militar i influir en el partit que causaria l'Holocaust–, l'interès d'aquest llibre rau en què, remetent a un temps passat, ens ajuda a entendre el present.

Vivim temps intensament redemptoristes i ningú els ha interpretat millor que Schmitt, que es va afiliar al Partit Nazi el 1933 pensant que l'acte marcial del compromís polític (en el seu cas la seva militància va ser tan decidida com efímera i estèril) era un fet més important que la causa mateixa que es defensava. “Un s'hi compromet; després, ja veurà”.

Portada de 'Glossarium' El Paseo

Home catòlic, de naturalesa tradicionalista, i un dels autors més destacats del pensament reaccionari, navega en aquesta conversa entre el dret, la política i la teologia i, en línies generals, no abjura de les seves crítiques contra les democràcies liberals ni de la seva prevenció davant el cosmopolitisme, dues de les qüestions que, d'una altra manera diferent, però amb una recurrència similar, marquen ara la conversa pública.

Per a Schmitt –d'aquí el títol del llibre– és la idea de imperium la que permet a una comunitat política establir les seves lleis i exercir el poder. No es tracta d'un concepte estrictament polític, sinó que s'estén fins a el religiós: un poder absolut, simbolitzat en el ceptre imperial, és l'únic capaç de contenir la influència de l'Anticrist.

Cada confessió del jurista alemany està, en aquesta fèrtil edició, contextualitzada gràcies a les notes explicatives (elaborades per Franck Hertweck, Dimitrios Kisoudis i Gerd Giesler), a les quals acompanya un epíleg de Dieter Groh, un dels dos interlocutors de la xerrada, que relata com, tot i el seu descrèdit i d'habitar en l'ostracisme, intel·lectuals de tota condició –Habermas, Agamben i molts altres– acudien gairebé en pelegrinatge al refugi que Schmitt tenia a Plettenberg.

Abans de parlar de política, el jurista i els dos entrevistadors fan una volta, que en realitat no ho és, ja que no hi ha idea important que no hagi estat abans viscuda sota la forma d'experiència, que condueix el lector al territori de la infància de Schmitt, primera placenta de la seva idea de la societat, i a altres episodis de la seva vida pública.

Al llarg de l'existència –i la del jurista alemany no és una excepció– construïm mitologies per explicar-nos i justificar les nostres decisions. I això és el que també trobem en aquesta conversa, on Schmitt calla determinades coses, abunda en d'altres i no sembla penedit de la seva tesi sobre que, en un context de profunda crisi política, un personatge com Hitler va arribar a encarnar una “garantia jurídica a Alemanya”.

Schmitt mai no va ser un ingenu: va intentar participar en l'espiral hegemònica del nazisme i va ser fagocitat per aquell mateix vendaval que ajudaria a crear. Però, al marge de la seva elecció per una ideologia immoral, la veritat és que en la seva obra es descriuen i expliquen uns mecanismes de poder que, amb una altra cara, encara marquen una agenda internacional marcada per les guerres i un ordre mundial basat en la força, no en el dret.

Portada de l'assaig 'Carl Schmitt. Lucidesa i ceguesa' Alianza Editorial

El creixent interès per l'obra intel·lectual de Schmitt està explicat en un altre llibre –Lucidesa i ceguesa (Alianza Editorial)– escrit per José Luis López de Lizaga, que el situa en aquell fascinant indret on la intel·ligència pura i la capacitat d'anàlisi s'entrecreuen amb el mal. Schmitt, diu López de Lizaga, és un pensador polític del qual, si aconseguim deixar de banda la seva filiació com a activista totalitari, es pot aprendre molt.

I justament això és el que ens ofereix la conversa mantinguda als anys setanta entre un home de la nissaga de Hobbes, que va proclamar que sobirà és únicament aquell que pot proclamar un estat d'excepció i anul·lar les llibertats individuals i col·lectives, i els seus dos entrevistadors. Schmitt va ser qui, potser de manera més reeixida, va actualitzar la vella teoria que la política (i la guerra, que n'és la continuació) consisteix en un enfrontament constant. Una frase encertada que no pot ser més actual sense, alhora, reflectir fins a l'infinit una veritat eterna.