Víctor Lapuente i la bellesa inquietant d'una distopia moral
Amb ‘Immanència’, el politòleg planteja un thriller filosòfic amb la melangia d’una reflexió sobre el preu moral de la modernitat
Franco Berardi: "Espanya és l’únic lloc on segueix existint un sentiment de solidaritat"
Estableix comparacions entre diversos sistemes polítics, investiga els índexs de corrupció i busca un difícil equilibri entre l’anàlisi de les ideologies i els seus efectes pràctics. És Víctor Lapuente, (Chalamera, Osca, 1976), autor d’obres importants com El retorn dels xamans, Organitzat el Leviatan o Decàleg del bon ciutadà. Lapuente ha volgut, però, endinsar-se en la ficció per poder analitzar millor què ens passa, com la modernitat ha deixat moltes coses pel camí i les comencem a enyorar.
Es tracta d’Immanència (AdN). El politòleg, assagista i professor universitari trasllada al terreny de la novel·la les seves preocupacions sobre la llibertat, la democràcia, la tecnologia i l’individualisme contemporani, però ho fa sense sacrificar la dimensió estètica del relat.
La seva escriptura busca tensió, atmosfera i pensament alhora. I el resultat és una obra que dialoga amb la tradició de la novel·la d’idees, tot i que es llegeix amb el pols d’un thriller filosòfic i la melangia d’una reflexió sobre el preu moral de la modernitat.
Convèncer i romandre en el temps. És el que reclama Lapuente, que no es limita a exposar una tesi ni a il·lustrar un diagnòstic polític o social. Converteix aquestes preocupacions en una experiència de lectura, molt adequada per a l’estiu, quan es disposa de més temps per assaborir el que es llegeix.
Com ho aconsegueix? El lector s’anirà identificant amb els personatges, sense que Lapuente hagi volgut oferir un programa tancat.
La novel·la s’articula en tres plans temporals, entre 1996 i 1997; 2024 i 2025; i 2085 i 2086. Hi ha una evolució dels personatges, la pròpia també d’un model polític i de gestió.
En el passat, una experiència juvenil vinculada a un misteri de ressonàncies simbòliques deixa una empremta duradora. En el present, un personatge es desperta enmig d’una trama que l’obliga a reconsiderar la seva relació amb el món. I en el futur, una societat tecnològicament administrada revela l’anvers fosc d’una promesa d’harmonia.
El joc d’èpoques produeix una sensació de continuïtat inquietant. El que en un moment apareix com innocència, en un altre es converteix en ferida. El que semblava una recerca, acaba revelant-se com una forma de destí.
Des del punt de vista literari, aquesta composició permet a Lapuente treballar una de les dimensions més interessants de la novel·la: la de l’eco.
Cada bloc temporal sembla respondre a un altre, de manera que el lector avança per ressonàncies abans que per simple successió d’esdeveniments. Aquesta tècnica dóna a la narració una qualitat gairebé musical, en què els motius es repeteixen transformats i les preguntes retornen sota noves formes.
Portada del llibre de Víctor Lapuente
El passat no queda enrere, el present no es tanca en si mateix i el futur no apareix com una invenció arbitrària, sinó com la prolongació lògica, encara que de forma extremada, de certes pulsions contemporànies. El que ens passarà, per tant, ja ho tenim en el present. No es tractarà de cap salt al buit.
Què preocupa al politòleg que ha preferit exposar les seves idees a través d’una novel·la? L’alerta vermella arriba quan es comprova la fragilitat de l’individu davant sistemes cada cop més sofisticats de control.
Però seria reduir molt si llegim Immanència només com una distopia tecnològica.
La presència de l’algoritme, de la intel·ligència artificial o de l’administració total de la vida no funciona únicament com a advertència futurista, sinó com a imatge d’una transformació més profunda. Es tracta de la substitució de l’experiència pel càlcul, del vincle per l’optimització, de la decisió moral per l’ajust automàtic.
La novel·la no tem mostrar aquest horitzó, però ho fa amb una sobrietat que evita l’excés apocalíptic. En lloc d’un futur espectacularitzat, ofereix un futur reconeixible, gairebé plausible, i precisament per això produeix més por.
El politòleg Víctor Lapuente, autor d'Immanència'
Un dels mèrits de la prosa de Lapuente és la seva capacitat per sostenir aquest equilibri entre claredat conceptual i densitat atmosfèrica.
L’escriptura no es desborda en ornamentació, però tampoc es conforma amb la sequedat expositiva. Lapuente vol ser precís, però deixa espai per a l’ambigüitat i per a l’ombra.
El decisiu no és només el que passa, sinó el to en què passa: una barreja d’estranyesa, reflexió i neguit que acaba impregnant tota l’obra.
![José Antonio Marina](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554020.jpg?p=w:320\/h:240&h=xp7w-60x"])
Immanència s’allunya de la mera novel·la de tesi i s’acosta a una tradició més valuosa, aquella que entén que narrar consisteix també a enfosquir prou perquè el lector segueixi pensant després de tancar el llibre.
Tot i que la novel·la discorre entorn de grans idees, com la democràcia, la llibertat, la fe en el progrés, la solitud contemporània, el maximalisme individualista, no es limita a presentar els personatges que puguin representar aquests conceptes. Hi ha experiències concretes i això és el que aporta Lapuente, conscient que els politòlegs pequen, en moltes ocasions, d’anàlisis fredes, sense ànima. Hi ha, per tant, decisions íntimes, lleialtats trencades, dubtes contínues i sempre apareix un cos vulnerable, el de les persones, els ciutadans, que s’enfronten a canvis vertiginosos.
Apareix l’element, potser, central i més problemàtic. Què fem davant la idea de progrés? És positiu el progrés? En què consisteix?
La novel·la sotmet la idea de progrés a una lectura crítica, mostrant com les bones intencions poden desembocar en formes de domini més eficaces que les antigues perquè es presenten com a neutres, tècniques o fins i tot benèvoles.
Què s’hi amaga? El sospitós que el perill més gran no sempre prové de la violència explícita, sinó de la normalització d’un ordre que ja ningú discuteix perquè sembla inevitable. La distopia, llavors, no sorgeix d’un cop brusc, sinó d’una successió de petites renúncies. Una cosa que succeeix cada dia.
Més tècnica, més vulnerabilitat
El temps, per a Lapuente, pot ser un problema moral. El passat no és un dipòsit sentimental ni el futur una simple projecció imaginària.
Ambdós s’entrellacen per mostrar que cada decisió conté una dimensió de responsabilitat que excedeix l’instant en què es pren. Així, Immanència es converteix en una meditació narrativa sobre l’herència, la memòria i la transmissió: què deixem, què repetim, què oblidem i quin preu tenen les nostres il·lusions de llibertat.
![Alan Pauls](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552906.jpg?p=w:320\/h:240&h=MkjioPMK"])
L’ésser humà ha avançat, però fins a un punt que tot el que vulgui dur a terme pot ser regressiu per a la pròpia naturalesa humana. Lapuente investiga el cost humà de voler fer-ho tot perfectament calculable.
Com més augmenta la nostra capacitat tècnica per ordenar la vida, més vulnerable sembla tornar-se l’experiència humana quan es redueix a paràmetres, mètriques o algoritmes.
Hi ha beneficis en això? És clar, però no es pot deixar de banda el judici de cadascú, la memòria, el desig o la compassió.
El que apunta Lapuente és que la catàstrofe no sempre arriba com a ruptura, sinó com a continuïtat del que ja érem, i això crea una enorme por.
Quin món volem? El que estiguem disposats a construir. Lapuente ofereix esperança. Tanmateix, qui fa els primers passos per canviar, encara que sigui lleugerament, de direcció?
Els personatges de Lapuente ofereixen pistes. Martín, Miriam, Pablo o Emma, l’empresària tecnològica, portaran el lector cap a un món que pot espantar. Sobretot si el dirigeix FRIDA, la Intel·ligència Artificial que pot destruir el mateix ésser humà.
