Fotografía del guionista René Goscinny sujetando un cómic de ´Asterix´
Lletres

El judici dels dibuixants a Goscinny

Es compleixen cent anys de la mort de René Goscinny, l'exitós guionista dels famosos Asterix, Le Petit Nicolas, o Lucky Luke

També: Simenon, un material humà amarg i etern

Llegir en Català
Publicada

Amb tot el que va arribar a fer en vida, sembla mentida que René Goscinny (1926-1977: es compleixen aquests dies cent anys del seu naixement, i la premsa francesa ho recorda i ho comenta, però molts fastos a la seva memòria no se celebren) morís als 51 anys.

Fotografia de Natalio Grueso

El guionista d'Asterix (dibuixat per Uderzo), d'Iznogud (dibuixat per Tabary), de Le Petit Nicolas (dibuixat per Sempé) i de Lucky Luke (dibuixat per Morris) i creador, el 1959, amb Charlier i Uderzo, de la revista Pilote, probablement la més important del còmic europeu, va anar a sotmetre's a una revisió cardíaca. Se li va posar a prova fent-lo pedalar en una bicicleta estàtica, el cor li va fallar a causa d'aquest esforç, en aquella època no estaven ben controlats aquests exercicis, no es disposava d'un desfibril·lador que li hagués salvat, i així va morir el bon, el gran René.

Fotografia de René Goscinny juntament amb Uderzo

Fotografia de René Goscinny juntament amb Uderzo IMBd

Ell era el millor —i, gràcies a Asterix, el més ric— guionista de còmics del món, però a més va saber reunir al seu voltant els millors dibuixants i guionistes de l'àrea franco-belga per crear una revista dirigida per primera vegada a un públic no exclusivament infantil. Era un home de tracte afable, i un bon company i cap, i després donarem unes pinzellades sobre la seva vida, que va ser força curiosa, però ara explicarem el pitjor moment de la seva carrera, que va ser el 21 de maig de 1968, en plena efervescència revolucionària a París.

Contra René

Aquell dia, una vintena dels seus col·laboradors, els més políticament “conscienciats”, entre els quals destacaven Giraud (el dibuixant de Blueberry que després adoptaria el pseudònim de Moebius), Mandryka, Brétecher (primera autora feminista, autora de Els frustrats), Gotlib i Cabu (el líric dibuixant de Le grand Duduche, traduït al castellà com L'extraordinari Pepe, i que moriria l'any 2015, assassinat a l'atemptat islamista contra la revista “Charlie Hebdo”), a tots els quals ell mateix havia contractat i convertit en figures del còmic, el van convocar a una reunió a la brasserie “La Rotonde des Tuileries”, al carrer de les Pyramides, molt a prop de la redacció de Pilote.

Goscinny va acudir a la cita, segurament pensant que se li tributaria alguna mena d'homenatge o de celebració, i es va trobar que els seus deixebles s'havien constituït en tribunal revolucionari, i que l'acusat era ell. Va tenir una sorpresa majúscula. Un rere l'altre aquells joves que li devien tot van anar prenent la paraula per acusar-lo d'autoritari, paternalista i reaccionari. Li van exigir sous més alts i més llibertat creativa.

Després Goscinny va explicar la reunió a l'editor, aquest es va rentar les mans i li va encarregar que afrontés la rebel·lió com Déu li donés a entendre, però va accedir a les demandes salarials i li va suggerir que per complaure els amotinats deixés entrar a Pilote temes de l'actualitat política.

Així ho va fer Goscinny, i durant uns anys els amotinats van poder creure's intel·lectuals d'esquerres, però tampoc això va servir i a poc a poc es van emancipar de la seva tutela per crear les revistes Charlie, L’Écho des Savannes i Fluide Glacial. Que certament van aportar al panorama dels còmics francesos un aire de renovació i imaginació diguem-ne llibertària, al mateix temps que assestaven a Pilote punyalades mortals.

Imagen de la famosa fiesta ´Black and white´ de Truman Capote

D'aquella reunió a la brasserie, Goscinny mai es va recuperar. Ell deia que li mancaven escrúpols de dignitat, però, en canvi, tenia molt amor propi. El “judici” va ser un trauma incurable per a ell i va canviar per sempre les seves relacions amb els seus dibuixants. Els crítics francesos que aquests dies recorden el seu centenari diuen que l'àlbum La cizanya de Les aventures d'Asterix.

Quan va morir, aquests van fer mea culpa i el mateix Moebius va reconèixer que havien estat “injustos, cruels i estúpids” amb Goscinny, influïts per l'atmosfera d'insurrecció del maig del 68. A aquest li hauria agradat sentir-ho, però ja era més enllà de les misèries d'aquest món.

Nascut francès, d'una família de jueus asquenazites procedents d'Ucraïna i de Polònia, els seus pares van emigrar a l'Argentina quan René tenia dos anys, i on passaria els 15 següents. Quan va quedar orfe de pare, i ja havia començat a fer els seus primers passos en diferents publicacions, va emigrar a Nova York amb la seva mare: “Vaig anar als Estats Units per treballar amb Walt Disney, però Walt Disney no se'n va assabentar. Allà va coincidir amb Morris i Uderzo i va col·laborar en petites tasques a la revista humorística MAD (és a dir, “boig”), de Harvey Kurtzman, model de la futura Pilote.

Una figura inspiradora

En tornar a Europa després de la Segona Guerra Mundial va saber que part de la seva família havia estat assassinada als camps d'extermini nazis. L'any 1959 va crear Asterix i, amb Charlier i Uderzo, va fundar Pilote. Quan anys més tard, el 1981, Joan Navarro i altres joves, entre els quals figurava qui això escriu, vam llançar a Barcelona Cairo i l'estètica de la “línia clara”, la nostra Estrella del Nord era Hergé, però el nostre model, el nostre exemple, l'home a qui més volíem emular, era el senyor Goscinny.

Imagen de Anne Teresa De Keersmaeker en BREL