La bella i la bèstia: quan Lucien Freud va retratar Kate Moss
´Moss & Freud´, la nova pel·lícula de James Lucas a Movistar + sobre el retrat que va fer el 2002 l’artista Lucien Freud de la model Kate Moss i com aquesta es va redescobrir a si mateixa durant el procés de posat
També: Francis Ford Coppola, el geni i el penya-segat
A Diana i Acteó de Tizià l’humà caçador contempla enlluernat la bellesa de la deessa, mentre aquesta es banya nua amb les seves nimfes. Una mirada indiscreta que tindrà per a ell funestes conseqüències, segons explica Ovidi a Les metamorfosis. Lucien Freud admirava aquesta pintura i el 2008 el seu nom encapçalà una carta a The Times signada per seixanta-tres artistes, que demanaven a la National Gallery que comprés l’obra, pertanyent a una col·lecció privada, per assegurar la seva permanència a Anglaterra. Per a Freud la mirada entromesa d’Acteó sobre Diana representava la del pintor sobre el seu model.
Moss & Freud: L’artista i la model, de James Lucas (acabada d’estrenar a Movistar +, sense pas previ per sales) comença amb la primera trobada d’ambdós a la National Gallery, davant d’aquell llenç de Tizià, abans que el museu obri les portes al públic. L’artista octogenari havia acceptat pintar el retrat de la model de vint anys i la pel·lícula explora la seva relació durant el procés.
Cartell de la pel·lícula ´Moss & Freud´
Freud, cèlebre pels seus retrats i autoretrats d’estil expressionista, solia treballar a partir de persones del seu entorn: esposes i amants, fills i filles, la seva mare, el seu assistent, alguns col·legues pintors. O bé buscava models que el llenguatge inclusiu d’avui denominaria representants de la “diversitat corporal”, i el llenguatge de tota la vida anomenaria obesos, esquifits, amorfs, envellits…, és a dir, no precisament ideals de bellesa canònica. Entre ells van destacar el corpulent transformista i performer australià Leigh Bowery i Sue Tilley, a qui per alguna cosa es coneixia com Big Sue, o sigui Sue la grossa.
Freud acceptava pocs retrats per encàrrec. En va fer alguns de col·leccionistes milionaris, com Jacob Rothschild o el Baró Thyssen —en el del segon destaquen les mans com urpes, desproporcionades i retorçades—, però és cèlebre que es va negar a retratar Lady Di. El seu model de més alcúrnia va ser la reina Elisabet, a qui va plasmar en un llenç de proporcions minúscules, amb rostre una mica simiesc. Cal dir que la sobirana, com gairebé sempre, va saber estar a l’alçada: no es va mostrar horroritzada, sinó que va actuar amb exquisit fair play.
Tenint en compte tot això, resulta cridaner que Freud acabés retratant la sensual Kate Moss, molt allunyada dels seus models habituals. El quadre es va realitzar el 2002, seguint el procés habitual del pintor: moltes i molt llargues sessions que, a raó d’una per setmana, es van prolongar durant nou mesos. Un període que va coincidir amb l’embaràs de Moss, de manera que el seu cos es transformava a mesura que avançava la composició de l’obra. L’artista exigia màxima puntualitat i que la model estigués present fins i tot quan pintava el llit on va posar o la paret, “per atrapar com la teva aura modifica l’espai”.
Escena de la pel·lícula ´Moss & Freud´
Moss va acabar acceptant posar nua i d’aquí sorgeix el títol: Naked Portrait. Quan el llenç es va subhastar a Christie’s de Londres el 2005 es va vendre per 3,9 milions de lliures (gairebé sis milions d’euros).
Dinàmiques de poder
Com es pot intuir per la imposició de la presència de la model fins i tot quan pintava el fons, amb l’excusa peregrina de l’aura, Freud concebia el procés de posat com una relació de poder, seducció, manipulació i dominació. Aquesta dinàmica és la que intenta atrapar la pel·lícula. La relació entre el vell pintor esquerp i reclòs, i la supermodel de vida desenfrenada i escandalosa va despertar curiositat i fins i tot l’afany dels paparazzi, que els van fotografiar junts.
Res indica que hi hagués res semblant a un romanç entre ells, però sí que hi va haver una evident complicitat i intimitat. Moss ha explicat molt orgullosa —i l’anècdota es reflecteix a la pel·lícula— que a la cuixa llueix un petit tatuatge que li va fer Freud, qui havia practicat aquest art en la seva època a la marina mercant.
Escena de la pel·lícula ´Moss & Freud´
En aparença, el pintor i la seva musa no podien ser més antagònics, però en realitat tenien certs punts en comú. Als excessos de Moss corresponien les juvenils i bohèmies aventures de Freud amb l’opi; a l’actitud escandalosa de la model, la relació tempestuosa de l’artista amb les seves successives esposes, amants i fills (14 reconeguts oficialment, de sis mares diferents, encara que si es sumen els no reconeguts podrien arribar als quaranta segons algunes fonts). Aquests últims estan representats a la pel·lícula per Bella, dissenyadora de moda, que va ser qui va posar Moss en contacte amb el seu pare.
És en la construcció dels perfils psicològics dels dos protagonistes on la pel·lícula flaqueja més. No és tasca fàcil convertir Kate Moss (que figura com una de les productores executives de la cinta) en un personatge de certa complexitat, estirant de les seves inseguretats pels abusos patits als inicis de la seva carrera, quan només tenia 17 anys.
I pel que fa a Freud, passa justament el contrari: no és fàcil dibuixar de manera veraç un tipus tan complicat i tempestuós. El pintor va manipular les seves esposes i amants, i va mantenir una relació sempre gèlida amb els seus fills; era un bohemi esquerp que pintava en un estudi tronat, però passejava per Londres amb un Bentley i s’havia casat de jove amb una aristòcrata i milionària hereva anglesa.
Darrere de l’artista
Aquestes complexitats i paradoxes només s’albiren a la pel·lícula, que tendeix a ser molt complaent amb ell. La seva actitud manipuladora i turmentada es pretén explicar a través del fracassat matrimoni amb l’esmentada aristòcrata, Lady Caroline Blackwood, protagonista d’una de les obres més inquietants de la primera etapa de l’artista: Hotel Bedroom, de 1954, en què se la veu a ella estirada en un llit, amb expressió absent, mentre la inquietant silueta d’ell, dret al costat de la finestra, la contempla.
![Siri Hustvedt y Paul Auster](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/551157.jpg?p=w:320\/h:240&h=q5gEU6vl"])
Moss & Freud alça el vol cap al final, quan ella aconsegueix en una llibreria de vell un exemplar del número de juliol de 1954 de la revista Encounter, en què Freud va publicar el seu únic text teòric, una mena de manifest de la seva concepció de l’art. L’ús d’aquest recurs per part del director i guionista és molt intel·ligent, perquè en aquella peça, Some thoughts on painting, hi ha les claus per entendre què era per a ell un retrat (si voleu llegir-lo sencer, el trobareu en anglès a la web de la Royal Academy).
El procés creatiu segons Freud
Entre altres coses diu: “El meu objectiu en pintar quadres és intentar commoure els sentits intensificant la realitat. Que això s’aconsegueixi o no depèn de la intensitat amb què el pintor comprengui i senti la persona o objecte que hagi escollit. Per això, la pintura és l’únic art en què les qualitats intuïtives de l’artista poden resultar més valuoses per a ell que el coneixement o la intel·ligència pròpiament dits. (…) L’obsessió del pintor pel seu subjecte és tot el que necessita per impulsar-lo a treballar. (…) Tanmateix, el pintor necessita situar-se a una certa distància emocional del subjecte per permetre que aquest s’expressi.
"El pintor ha de considerar que tot el que té davant seu hi és exclusivament per al seu propi ús i gaudi. (…) I, atès que el model que copia tan fidelment no es penjarà al costat del quadre, ja que el quadre hi serà per si sol, no té importància que sigui una còpia exacta del model. Que resulti convincent o no depèn completament del que és en si mateix, del que hi ha allà per ser vist. El model només ha de complir la funció, molt personal per al pintor, de proporcionar el punt de partida per al seu entusiasme".
"En la creació d’una obra d’art mai no es produeix un moment de felicitat absoluta. La promesa d’aquesta felicitat es percep en l’acte de crear, però desapareix a mesura que l’obra va prenent forma. Perquè és llavors quan el pintor s’adona que l’únic que està pintant és un quadre. Fins aquell moment, gairebé s’havia atrevit a esperar que el quadre prengués vida. (…) És aquesta gran insuficiència la que l’impulsa a seguir endavant. Així, el procés de creació es converteix en quelcom necessari per al pintor, potser fins i tot més que el quadre en si. De fet, el procés crea addicció”.
Imatge de la pel·lícula ´Moss & Freud´
En aquestes declaracions s’entreveu que per a Freud el procés de pintar un retrat té quelcom de vampíric i mai no pot culminar de manera satisfactòria. Això ho plasma bé la pel·lícula: quan ha donat per acabat el seu llenç de Moss, ell es mostra distant, gairebé cruel, i quan ella surt de la casa del pintor es creua amb la nova model, la nova obsessió que la substituirà de seguida.
A Kate Moss la interpreta amb solvència Elle Bamber i a Freud li dona vida el gran Derek Jacobi. Molts l’identificaran com el protagonista de la sèrie Jo, Claudi, però ha estat un dels grans actors shakesperians del teatre britànic. Jacobi aconsegueix atrapar les arestes de Freud, tot i que potser exagera una mica el fons d’accent alemany que el pintor mai no va perdre, però que era molt subtil. Fa molts anys, Jacobi ja s’havia posat a la pell del company de generació de Freud, el molt pertorbat Francis Bacon, a L’amor és el dimoni, dirigida per John Maybury el 1998 (al seu amant, George Dyer, l’interpretava un aleshores desconegut Daniel Craig).
El vincle entre l’artista i la model, entre el pintor i la seva musa, compta amb abundant anecdotari en la història de l’art: Elisabeth Siddal i els prerafaelites; la pèl-roja Joanna Hiffernan i la seva relació amb Whistler i Courbet… Hi ha un parell de propostes audiovisuals que han abordat el tema de manera admirable.
En primer lloc, el capítol novè de la primera temporada de The Crown, centrat en la gestació del retrat de Churchill, ja ancià i en retirada de la política, que es va encarregar a l’avantguardista Graham Sutherland. En una hora es sintetitza la lluita entre retratista i retratat pel sentit del retrat: Sutherland vol captar l’ancià que treu el cap al final de la seva carrera i la seva vida; Churchill, indignat, es nega a aparèixer com un vell decrèpit i exigeix ser plasmat com el líder que va ser.
![Foto extraída de la película ´El día de la revelación´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552635.jpg?p=w:320\/h:240&h=C2Nl-X02"])
La segona aproximació molt recomanable al tema és Final Portrait, dirigida per Stanley Tucci, a partir del llibre de James Lord Retrat de Giacometti. La pel·lícula explica com l’ancià artista (un excel·lent Geoffrey Rush) va abordar el retrat del jove Lord. S’havia de resoldre en una breu sessió, perquè el crític estava a punt de tornar als Estats Units des de París, però Giacometti es va espavilar per dilatar el procés, obligar-lo a cancel·lar el vol i retenir-lo durant molts més dies dels previstos.
Pel que fa a Freud i el seu llenç de Kate Moss, quedem-nos amb les paraules de l’artista: “Els meus retrats, més que psicològics són biològics. El nu revela la veritat”.
