Carmen Laffón, la pintura com a sorpresa
El Museu Thyssen-Bornemisza dedica una àmplia retrospectiva a Carmen Laffón, l'artista que va creure fidelment en la pintura convertint-se en un dels cims del realisme espanyol
També: Tusquets de Cabirol, més que memòria
A Carmen Laffón li va passar com a Morandi, com a Hammeshøi, com a pocs altres: va ser una artista a contratemps. Parlem en el seu cas d'una creadora obsessiva, de mà lenta, que va gastar una autenticitat feta de sigil, elegància i entusiasme a parts iguals. La seva pintura, un dels cims del realisme espanyol, va estar sempre més a prop de la concentració que de la nostàlgia. No va ser una pintora de troballes, sinó d'insistència. D'una sola neurosi: atrapar la llum i el temps.
Laffón va escollir la senda de la figuració, però no exactament de la realitat. O no, almenys, de l'evident. La seva obra és una pregunta incessant que s'allotja en el paisatge, en la ferralla humil i lluminosa, en el murmuri cartoixà de l'escena pobra, aquesta manera de volar lleuger per l'art sense més propòsit que tornar una vegada i una altra a l'enigma que ofereix el que està davant dels ulls. Desprendre's fins que només quedin els elements necessaris, els imprescindibles, aquells que permeten albirar la veritat.
La senda pròpia de Laffón
Va ser una artista d'interior capaç de saciar la seva mirada amb tots els matisos de la llum mentre contemplava la desembocadura del Guadalquivir o observava un teatre de caixes, gerres, ampolles, bols. Els seus primers passos en l'art encara tenien un regust (llunyà) d'allò heretat, però va escapar aviat artísticament d'allà per fer senda pròpia. La inspiració semblava arribar-li a Carmen Laffón des del fons dels segles. D'algun lloc remot que no estava dins ni fora de la vida, sinó al seu cap.
Una dona s'atura davant del llenç de Carmen Laffón ‘El Coto des de Sanlúcar IV’, realitzat entre 1990 i 1992 MUSEU THYSSEN-BORNEMISZA
No va ser una creadora secreta, sinó discreta. No va ser una pintora realista, encara que no va perdre detall. No va ser abstracta, encara que els seus treballs finals la situen estèticament molt a prop. Detestava l'exhibició pública i, tot i així, el 1982 li van concedir el Premi Nacional d'Arts Plàstiques. I la Medalla d'Or a les Belles Arts el 1999. Laffón era estranya. Laffón va ser celebrada. I, amb tot, en la seva pintura i en la seva existència va apostar per una idea essencial: la bellesa està emparentada amb la sorpresa i amb l'estremiment.
Carmen Laffón, Variacions
Així queda a la vista a l'exposició que li dedica fins al 27 de setembre el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, Carmen Laffón. Variacions. En gairebé vuitanta obres —olis, carbonets, escultures i instal·lacions— queda resolta la singular jurisdicció de la pintora andalusa, nascuda a Sevilla el 1934 i morta a la localitat gaditana de Sanlúcar de Barrameda a finals de 2021. Des dels seus primers intents amb els objectes domèstics fins a l'assimilació de la modernitat pel costat sulfúric de la representació del paisatge de la calç i de la sal.
‘La sal. Salines de Bonanza (muntanya foradada)’, una obra realitzada per Carmen Laffón el 2020 CARMEN LAFFÓN, VEGAP, MADRID 2026
En les peces escollides, disposades en nou seccions i datades des de 1956 fins a l'any del seu adéu, la progressió del treball de Laffón té molt de memòria liquada, de contemplació gairebé obsessiva del mateix. Les escenes domèstiques dels primers anys ofereixen algun senyal de recerca, encara sense aquell plaer explosiu que Laffón sembla sentir en la ment quan arriba als seus quadres de maduresa. Però en aquelles temptatives inicials ja s'hi incuba aquella “harmonia activa” de què parlava el crític Kevin Power.
L'exposició del Thyssen-Bornemisza aprofundeix en els temes i els motius que van acompanyar Carmen Laffón durant dècades —els armaris, les natures mortes, el coto de Doñana, el riu Guadalquivir i les seves ribes...— i als quals va tornar una vegada i una altra per reinterpretar-los o per, simplement, afegir-hi una pinzellada més. Aquesta fórmula de treball assenyala, “més que una continuïtat estilística, successius descobriments poètics, cadascun amb les seves exigències”, en paraules del crític Juan Bosco Díaz-Urmeneta, sens dubte el millor intèrpret de la seva obra.
![Una jove observa la sèrie de carbonets i la instal·lació dedicada a la vinya per Carmen Laffón, al vestíbul del Museu Thyssen-Bornemisza](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/561184.jpg?p=c:1119:733:nowe:0:0\/w:1706\/h:1118&h=Esn3nUdm"])
Una jove observa la sèrie de carbonets i la instal·lació dedicada a la vinya per Carmen Laffón, al vestíbul del Museu Thyssen-Bornemisza MUSEU THYSSEN-BORNEMISZA
L'obsessió de plantejar cada dia la mateixa escenografia, variant lleument la tonalitat del paisatge riberenc o la disposició dels objectes és la dificultat i l'atracció del treball de Carmen Laffón. Res no és exactament igual quan ho mires de prop, quan ho intervens amb la llum, amb les mans, amb els ulls. Aquesta és també una manera més d'intentar treure's la mort de sobre, de reduir-la a la fugacitat d'un capvespre o a l'ombra d'un bol buit.
Del realisme a la metafísica
Passa així amb el cicle Marcelina (1964-1967), la primera de les sèries de l'artista sevillana que va sorgir arran del descobriment d'una antiga nina a casa d'una amiga, i amb els llenços dedicats a les peces domèstiques: el bressol, la ràdio, el costurer, la tauleta de nit, la cistella de la roba i la màquina de cosir. En aquesta revisió es descobreix com aquests objectes van passar de ser, amb el pas dels anys, un element més de la composició a convertir-se en protagonista de l'obra, ocupant tot l'espai de la tela.
Després hi ha els bodegons, en què s'entreveu l'artista d'interior capaç de saciar la seva mirada amb tots els matisos de la llum mentre mira el gerro amb flors, el bol amb maduixes i el plat ple de magranes, i els armaris, tancats, mig oberts o de bat a bat, que són un dels projectes de l'artista més estesos en el temps, de 1973 a 2018. Si en els primers intents la concepció és clarament realista, a poc a poc va incorporant un fons neutre i contorns cada cop més difusos, on el moble sembla flotar a l'espai.
‘Bodegó del galeter’ (1991-1992), de Carmen Laffón, pertanyent a la Col·lecció CaixaBank CARMEN LAFFÓN, VEGAP, MADRID 2026
A través de les sales, Carmen Laffón es va quedant més sola. Més despullada. Les teles dedicades a les salines de Bonanza són d'una essencialitat inquietant. Cada cop més lluny de l'ortodòxia, la seva pintura va abundar més en la metafísica que exigeix mirar més enllà, deixar enrere la quietud per interpretar altres variacions de mirar, de pensar, d'estar i de ser. Perquè davant la representació d'aquells paisatges de sal, l'espectador es va desfent lentament fins a diluir-se completament en aquells blaus rotunds.
És el que la fa una artista actual, immune al zig-zag de les indecisions de l'art. Mai va endolcir el seu camí. Ni va fer dels seus treballs una gimnàstica seriada. La seva ensenyança és una altra: va creure cegament en la pintura. En el calfred de pintar. En les preguntes que aquesta tasca eixampla. L'obra de Carmen Laffón no arrossega malenconia sinó ràfegues de sorpresa, d'estremiment, d'alguna cosa similar a la poesia. Potser aquí hi ha el millor secret de la seva obra: pintar allò que no es pot explicar, el que és una aigua de somni per als anònims i els atrotinats.
