Alejandro García Alcántara: “Es cuida molt allò antic, però no es dona valor al que és modern”
El fotògraf Alejandro Gracía Alcántara publica 'Espanya brutal', un mapatge dels edificis i construccions brutalistes de tota la península
També: Ángela Segovia: “Apostar per una literatura que et deixa un pòsit d’incertesa, d’asfíxia o de tensió és un gest polític”
Hi ha projectes que comencen per casualitat i Espanya Brutal n’és un. Tot va començar amb una sèrie de fotos que el seu autor, Alejandro García Alcántara, va començar fent d’alguns edificis brutalistes de Madrid. Amb el seu mòbil, retratava aquesta arquitectura tan característica dels anys seixanta i setanta; sense una intenció prèvia, va començar a rastrejar edificis que, en el seu moment titllats d’avantguarda, semblaven haver caigut en l’oblit. D’aquest mapatge involuntari, en va sorgir un compte d’Instagram dedicat exclusivament al brutalisme de Madrid i, posteriorment, un llibre.
Va ser poc després quan l’editorial Altamarea li va proposar rastrejar els edificis i construccions brutalistes de tota la península, de nord a sud, d’est a oest. Així va néixer Espanya brutal, un llibre en què, reconeix García Alcántara, han quedat moltes obres fora, obres que espera incorporar en un proper volum, alhora que, prossegueix l’autor, després d’anys dedicat al brutalisme ara està dirigint la seva atenció cap a l’arquitectura racionalista.
Portada del llibre 'Espanya brutal' Altamarea
Com neix aquest projecte de mapar el brutalisme a tot el país?
Durant els mesos de pandèmia, vaig treballar repartint paelles a domicili a Madrid i això em va portar a conèixer barris que jo desconeixia completament. Durant els trajectes, anava fent fotos amb el mòbil i les pujava al meu compte personal d’Instagram. M’interessava especialment l’arquitectura brutalista i va ser llavors, en anar pujant les meves fotografies, que em vaig adonar que no hi havia cap compte a Instagram que reunís tot aquest tipus d’arquitectura que hi ha a Madrid. N’hi havia, però se centraven en el brutalisme arquitectònic de la Unió Soviètica, de Londres, però dedicat a Madrid no n’hi havia cap. Així que vaig decidir obrir @madrid_brutalism. Li vaig demanar, llavors, al meu pare que em deixés la seva càmera per fer les fotos i així aquest compte d’Instagram va anar creixent i es va convertir en l’origen del primer llibre que vaig fer, dedicat exclusivament al brutalisme de Madrid.
Imatge d’'Espanya brutal'
I després va arribar el volum dedicat a tota la Península.
Sí, després de publicar el llibre dedicat a Madrid, em va contactar Altamarea i em va proposar ampliar el projecte i recopilar l’arquitectura brutalista de tota Espanya. En un primer moment, em va semblar un projecte molt ambiciós per portar-lo a terme pel meu compte, però gràcies a l’editorial es va poder fer. I així vaig començar a fer una sèrie de viatges per tot el territori i he de dir que exemples de brutalisme en trobem i nombrosos a totes les comunitats.
Però s’ha valorat aquest tipus d’arquitectura?
Depèn. Hi ha molts edificis brutalistes que no es valoren com potser mereixerien, en part perquè per la seva forma i per la seva morfologia resulten durs, difícils de ser apreciats per ulls de “principiants”. En canvi, hi ha altres construccions, més amables, que sí han estat valorades i el seu prestigi arquitectònic perdura. Per això, és important l’estudi i la divulgació, per dotar de valor aquesta arquitectura.
El context polític espanyol en què es va desenvolupar aquesta arquitectura, ha influït en la seva recepció en el present?
El brutalisme, en el seu moment, era avantguarda, però és cert que aquí, a Espanya, es va desenvolupar en el tardofranquisme, és a dir, entre els seixanta i setanta, en ple període desenvolupista. El context espanyol tenia molt poc a veure amb el context francès o el britànic, en el sentit que a França i a Anglaterra, el brutalisme sorgeix en ple procés de reconstrucció de les ciutats després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, a Itàlia o als països de l’antiga Unió Soviètica, el brutalisme s’inscriu, com a Espanya, en contextos dictatorials.
I cal dir que, en un primer moment, a Franco no li acabava de convèncer aquesta avantguarda arquitectònica, però, en la mesura que Espanya es va anar obrint, sobretot a partir dels tractats amb els Estats Units, i en què els joves arquitectes d’aquí viatjaven a l’estranger, el brutalisme va ser acceptat.
Com definiria el brutalisme?
Aquesta és una pregunta senzilla, però amb una resposta complexa, perquè com més l’estudio més m’adono que no hi ha un únic brutalisme, sinó que a Espanya ens trobem amb expressions diferents de brutalisme. Més enllà dels grans edificis de formigó amb formes geomètriques molt dures i mancats d’ornamentació que trobem en totes les expressions arquitectòniques del brutalisme, totes aquestes expressions tenen els seus trets particulars depenent del context geogràfic. És a dir, el brutalisme del nord d’Espanya no és el mateix que el de la costa del Mediterrani ni tampoc el de Madrid. Depèn evidentment de l’arquitecte, però també del context geogràfic, ja que a Espanya es tendia a utilitzar materials locals.
![Jose Ignacio Carnero](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554855.jpg?p=fq:webp:95:avif:80\/w:320\/h:240&h=15LFjnen"])
En quin sentit?
Els arquitectes van reivindicar l’ús de materials propis de cada zona, d’aquí que a Catalunya s’utilitzés el maó vist o la ceràmica, evidentment, juntament amb el formigó, que era l’element fonamental i el que uneix totes les construccions brutalistes. Al nord, per exemple, s’utilitzaven les teules o la pissarra, extreta de les pedreres properes.
Si anem a l’origen del brutalisme, hem de parlar de LeCorbusier, a qui podríem definir com el pare d’aquesta avantguarda.
El brutalisme neix en un moment molt concret: després de la segona guerra mundial, quan urgia reconstruir les ciutats i construir habitatges socials i de manera ràpida. El formigó podia no ser revestit i això permetia escurçar els temps i retallar les despeses. Tanmateix, també és cert que és freqüent trobar-se amb edificis brutalistes que no van ser gens barats de fer i que, de fet, van sobrepassar el pressupost acordat. Tot i això, en termes generals el brutalisme va ser una solució eficient al problema de l’habitatge i una solució eficient a l’hora de construir i equipar barris nous.
Imatge d’'Espanya brutal'
Le Corbusier, de fet, a l’hora de conceptualitzar la unitat habitacional, va idear edificis uns al costat dels altres que conformaven entre si petites ciutats. Es tractava de ciutats verticals, és a dir, edificis d’habitatges relativament alts en què, sobretot a les plantes més baixes, hi havia tots els serveis que un veí pogués necessitar. D’aquesta manera, els veïns gairebé no havien de sortir d’aquestes petites ciutats, on tenien de tot.
L’edifici Walden, a Barcelona, resumeix en part aquesta idea que comenta i encarna l’objectiu de construir habitatges accessibles, per a tothom.
Exacte. Bofill era un geni. Ell amb el seu estudi d’arquitectes va fer edificis que podríem definir com a híbrids, ja que no eren completament brutalistes, però tampoc es podien definir postmoderns. El cas de Bofill és molt similar al de Gaudí, és a dir, van començar tots dos inscrivint-se més o menys en un estil -brutalisme i modernisme, respectivament- però després van aconseguir crear un estil absolutament propi. L’estil i el llenguatge de Bofill són únics. I el seu estudi ha aconseguit conservar-lo.
Potser, els edificis brutalistes que més sorprenen per la seva originalitat són les esglésies.
El brutalisme arriba a les construccions religioses després del Concili Vaticà II. L’església es volia modernitzar i part de la modernització va passar per l’arquitectura de les esglésies. Van donar molta llibertat als arquitectes a l’hora de dissenyar la planta, a l’hora d’organitzar la disposició dels seients, a l’hora de pensar les façanes. Van sorgir així dissenys més orgànics i moderns, esglésies amb plantes ovalades o circulars, per exemple. A més, es van utilitzar materials que, fins llavors, eren aliens a aquest tipus de construccions: el metall, l’acer i el formigó, materials que, a més, van permetre fer naus molt més diàfanes. Cal dir que, en línies generals, la institució eclesiàstica va apostar molt per aquesta nova arquitectura.
![Lydia Cacho Periodista y escritora mexicana](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552764.jpg?p=w:320\/h:240&h=NJvNhqp0"])
En són prova l’església de Santa Maria de Sales, a Viladecans.
Sí, també anomenada el tobogan. Sembla ser que l’arquitecte, Robert Kramreiter, volia en certa mesura recrear la boca d’un drac. És un projecte increïble, amb unes vitralls espectaculars i amb certa influència gaudiniana.
Amb el brutalisme es va apostar pels edificis d’alçada?
Depèn. És cert que a Madrid tenim les Torres Blanques i la Torre de València, però l’aposta per l’alçada estava motivada pel terreny de què es disposava per construir. A la costa mediterrània, per exemple, trobem més edificis d’alçada. També es va apostar força per l’alçada a la Corunya, on el terreny edificable no era gaire extens. Allà hi ha, per exemple, l’edifici Trèvol, que representa molt bé el desenvolupisme corunyès. Aquí a Barcelona teniu la Torre Colón, que molt probablement sigui l’edifici més brutalista de tota Espanya.
Imatge d’'Espanya brutal'
També trobem molt brutalisme als campus universitaris.
És clar, perquè va ser un moment de construcció de noves facultats. Són els anys seixanta i setanta, les ciutats creixen i augmenta la demanda d’estudis universitaris. Neixen també noves facultats. És llavors quan comencen a construir-se els diferents campus universitaris: a Madrid, a Barcelona, a la Corunya, a València.
Tanmateix, per estudiar arquitectura…
Havies d’anar a Madrid o a Barcelona. Per això, a les facultats d’aquestes dues ciutats et trobaves amb estudiants provinents d’altres comunitats; molts es van quedar a treballar a Madrid o a Barcelona, però d’altres van tornar amb el que havien après a les seves ciutats d’origen, d’aquí que, malgrat les variants, el brutalisme s’estengués per tota la península. A més, cal tenir en compte que a Madrid i a Barcelona també hi havia els arquitectes més reconeguts; penso, per exemple, en Josep Lluís Sert, que havia estudiat amb Le Corbusier i que, en tornar a Barcelona, va dissenyar la Fundació Miró.
Sert va influenciar els arquitectes posteriors, sobretot els pertanyents a l’anomenada Escola de Barcelona, si bé, amb el temps, es van anar deslligant de l’ortodòxia francesa i anglesa que, en part, Sert representava. A Madrid, hi havia Javier Sáenz de Oiza i Javier Carvajal, molt influenciat pel brutalisme nord-americà. També hi trobaves Fernando Moreno Barbera, provinent de València, i Antonio Perpiñán, arquitecte català que va acabar establint-se a Madrid.
![Fotografía de la escritora Margaryta Yakovenko](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/553668.jpg?p=w:320\/h:240&h=bI4Su75K"])
L’arquitectura brutalista, ara mateix, contrasta amb la idea d’una ciutat més sostenible, amb menys ciment i més verd.
Això és cert. Els edificis brutalistes són poc sostenibles i són resultat de processos molt contaminants. I encara que això és més que sabut, se segueix utilitzant el formigó per gairebé tot. Estem en un moment de transició cap a arquitectures més sostenibles i això és important, però no podem posar el focus només en l’arquitectura. Juga un paper molt important també l’urbanisme, perquè més enllà de l’edifici concret, cal tenir en compte el context. El problema que tenen els arquitectes i urbanistes és que, tot i tenir molt bones idees i propostes, s’han d’enfrontar a les administracions i no totes hi estan d’acord. A París, per exemple, s’està fent una molt bona feina, substituint molts asfaltats per jardins.
I què pensa de la reconversió d’edificis com poden ser les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besòs?
Ojalà el que s’està fent aquí, es fes més. Molts edificis brutalistes, com el centre de classificació postal de Saragossa, s’estan enderrocant, ja que estan abandonats i no compleixen cap funció o no encaixen en els nous plans urbanístics. No hi ha una voluntat de reformar-los i readaptar-los. Són part de la història de l’arquitectura, però no es posen en valor i s’enderroquen sense més contemplacions. Es cuida molt allò antic, però no es dona valor al que és modern ni tampoc es protegeix.
