Al ric sermó!
Gairebé ningú dubta que Javier Ángel Encinas Bardem (artísticament Javier Bardem, Las Palmas de Gran Canaria, 1969) sigui un actor esplèndid, però em temo que cada dia som més els que comencem a estar cansats de la seva faceta de predicador humanista i dels sermons que ens deixa anar tan bon punt li posen un micròfon davant per parlar, teòricament, de la seva última pel·lícula. Ho ha tornat a fer durant la més recent edició del festival de Canes, on va insistir en la tragèdia palestina i, implícitament, en la necessitat que tenim tots de comportar-nos millor amb els nostres semblants.
Si el que pretén és convertir-se en l'equivalent cinematogràfic del Bono de U2, és innegable que va pel bon camí, però em temo que la seva faceta de predicador li comença a causar problemes. Almenys als Estats Units, on la forta presència de jueus l'està convertint en un personatge antipàtic per a l'establishment per les seves constants declaracions a favor de Palestina (no se li ha sentit res sobre Hamàs, per cert), que, pel que sembla, estan causant una certa inquietud entre les productores encarregades de donar-li feina. A Espanya mai li faltarà feina, però a Amèrica paguen molt millor.
A més de Palestina, Bardem ha llançat crítiques a Canes sobre l'Espanya en què es va criar, que segons ell era un país molt masclista, tot i que jo crec que no més que la resta d'Occident en aquella època no tan llunyana. Però és que a més de les seves preocupacions polítiques, Bardem ha d'atendre el feminisme i una sèrie de causes nobles que, pel que sembla, necessiten de la seva intermediació.
Evidentment, un actor té el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a expressar públicament les seves opinions, però els Bono d'aquest món sempre acaben excedint-se en les seves atribucions i acaben assenyalant-nos amb el dit als seus semblants per no contribuir prou a què les coses millorin. I quan qui t'assenyala amb el ditet és algú que t'enterra en diners (encara que se'ls hagi guanyat amb el seu esforç i no amb la suor aliena, com és el cas), sol acabar generant-te una certa sensació d'abús i et porta a desitjar que es fiqui en els seus assumptes i s'enriqueixi sense límit, però que, si us plau, et deixi en pau d'una vegada.
La indústria de Hollywood, certament, és reaccionària, pacata i poruga: vegeu el que li ha passat a Stephen Colbert per prendre's a broma Donald Trump (com si hi hagués una altra manera d'encaixar els seus desvaris). Però Bardem s'ha situat molt bé en ella i li deu papers memorables com el de No es país para viejos. I una actitud aparentment digna també pot acabar sent presa a broma quan es manifesta a través de sermons i jeremiades.
